Genís Sinca

Escriptor

La tesi Maragall del "vot en blanc" m'ha fet pensar en una escena electoral memorable, entre pare i fill, que vaig presenciar el 2001 en un col·legi públic romà, quan era corresponsal per a l'AVUI a Itàlia. El noiet, un fanciullo de 18-19 anys, desganat davant l'estesa atabaladora de butlletes dels partits, més de 40!, va dir al seu pare que votaria en blanc en senyal de protesta, que la política era una truffa (estafa) i que sempre guanyaven els mateixos. "Sei un deficiente!", l'increpà el pare, a l'estil més purament romà. "Et sembla poca l'oferta? -li deia-; el vot en blanc és un vot perdut, engloba un arc massa ampli de protesta, i tampoc no defineix la teva: ningú no sabrà de què et queixes exactament".

Mig convençut, però, el deficiente tampoc no sabia quin partit escollir, així que el pare s'oferí voluntariós a triar per ell (com sovint passa, per cert, amb molts avis i jovenets): pedagògicament, l'home posà una butlleta de Forza Italia al sobre del xicot. "Va fan culo, Berlusca!", protestà el noi. "Ah!", va fer el pare, amb satisfacció: "Almenys ara ja saps a qui no vols votar". Seguidament, va haver-hi un esvalot considerable a la sala, una mena de discussió veïnal animadíssima al voltant del futur del món i d'Itàlia. Al final, el noiet, després de repassar la variada gamma política que se li oferia, davant la desolació paterna va decantar-se pel "Partito Comunista Italiano Marxista-Leninista". Vaig seguir pare i fill a l'exterior del col·legi: "Almenys ara -exclamava l'home-, el meu fill ja no és un deficiente. Ara només és un imbecille".

Avui, 23 de febrer del 2008