El País, 30 d'abril del 2008
Vicent Partal
Periodista
Hom no dimiteix per a donar satisfacció als altres, mai. Hom dimiteix per a satisfer la pròpia consciència, quan alguna cosa d'una gravetat important ha estat feta sota la pròpia autoritat o responsabilitat. Per això sorprèn tant que ningú no dimitisca en aquest país. Ni quan la gent sota la seua responsabilitat la fa tan grossa com segrestar oficialment durant un cap de setmana una persona que no és culpable de res, sense voler ni escoltar les obvietats que explica, sense preocupar-se ni de comprovar un currículum i unes dades ben a l'abast.
Vilaweb, 28 d'abril del 2008
Hom no dimiteix per a donar satisfacció als altres, mai. Hom dimiteix per a satisfer la pròpia consciència, quan alguna cosa d'una gravetat important ha estat feta sota la pròpia autoritat o responsabilitat. Per això sorprèn tant que ningú no dimitisca en aquest país. Ni quan la gent sota la seua responsabilitat la fa tan grossa com segrestar oficialment durant un cap de setmana una persona que no és culpable de res, sense voler ni escoltar les obvietats que explica, sense preocupar-se ni de comprovar un currículum i unes dades ben a l'abast.
Vilaweb, 28 d'abril del 2008
Jordi Cabré
Escriptor
[...] En tota aquesta història s'ha mentit al Parlament i no dimitirà ningú, s'ha ocultat informació i no es cessarà ningú, s'ha actuat d'esquena al territori i s'ha desvirtuat una antiga postura ideològica sense que assumeixin responsabilitats els caps de les formacions polítiques que la promovien. Però, de tot plegat, el que és més greu és que es rebutja una alternativa com la del Roine perquè és a 15 anys vista. En primer lloc, no se sap d'on surt la famosa xifra temporal. Però és que, en segon lloc, tots els nostres consellers tenen fills o almenys nebots. ¿S'imaginen un conseller dirigint-se al seu fill o al seu nebot dient-li que per a ell no es prendran en consideració mesures de futur? ¿Que les seves necessitats d'adult no ens preocupen? ¿Que tenim un incendi polític més urgent, que abans ens volem salvar nosaltres? ¿I, a més, que no convé fer favors a les propostes de l'oposició? El més greu de la situació que vivim no és la sequera, ni la mentida, ni la covardia: és el menyspreu permanent als ciutadans. Als d'ara i als que vindran.
Avui, 14 d'abril del 2008
[...] En tota aquesta història s'ha mentit al Parlament i no dimitirà ningú, s'ha ocultat informació i no es cessarà ningú, s'ha actuat d'esquena al territori i s'ha desvirtuat una antiga postura ideològica sense que assumeixin responsabilitats els caps de les formacions polítiques que la promovien. Però, de tot plegat, el que és més greu és que es rebutja una alternativa com la del Roine perquè és a 15 anys vista. En primer lloc, no se sap d'on surt la famosa xifra temporal. Però és que, en segon lloc, tots els nostres consellers tenen fills o almenys nebots. ¿S'imaginen un conseller dirigint-se al seu fill o al seu nebot dient-li que per a ell no es prendran en consideració mesures de futur? ¿Que les seves necessitats d'adult no ens preocupen? ¿Que tenim un incendi polític més urgent, que abans ens volem salvar nosaltres? ¿I, a més, que no convé fer favors a les propostes de l'oposició? El més greu de la situació que vivim no és la sequera, ni la mentida, ni la covardia: és el menyspreu permanent als ciutadans. Als d'ara i als que vindran.
Avui, 14 d'abril del 2008
Santi Nolla
Periodista
Costarà convèncer els ciutadans que confiïn en els polítics després d'observar com s'ha conduït, i com s'està conduint encara a hores d'ara, la crisi de l'aigua. Un mes després que els ciutadans acudissin a les urnes, els polítics segueixen posant en relleu que els costa jugar en equip. [...]
Resulta, però, decebedor veure que ni en un cas com aquest, qualificat pel mateix conseller d'"emergència nacional", els polítics no es puguin posar d'acord i resoldre la greu crisi de la sequera.
Tothom vol guanyar la seva batalla particular, imposar el seu criteri per sobre de l'altre, no cedir en cap plantejament. A Catalunya, cada vegada costa més jugar en equip.
És evident que cadascú defensa la seva quota política, però els catalans hauríem de fer l'esforç de posar-nos d'acord en les grans línies estratègiques. Sobretot per tal d'anar cap endavant.
I és que tenim un problema: la falta de capacitat de treball col·lectiu en els aparells més alts de decisió. En els aparells dels partits. Hi ha una clara tendència a l'individualisme, costa sumar. Fa la sensació que cada jugador va pel seu compte. I, en futbol, ja se sap que el més fàcil és marcar un únic jugador. Més difícil és fer front a un equip cohesionat. [...]
Avui, 13 d'abril del 2008
Costarà convèncer els ciutadans que confiïn en els polítics després d'observar com s'ha conduït, i com s'està conduint encara a hores d'ara, la crisi de l'aigua. Un mes després que els ciutadans acudissin a les urnes, els polítics segueixen posant en relleu que els costa jugar en equip. [...]
Resulta, però, decebedor veure que ni en un cas com aquest, qualificat pel mateix conseller d'"emergència nacional", els polítics no es puguin posar d'acord i resoldre la greu crisi de la sequera.
Tothom vol guanyar la seva batalla particular, imposar el seu criteri per sobre de l'altre, no cedir en cap plantejament. A Catalunya, cada vegada costa més jugar en equip.
És evident que cadascú defensa la seva quota política, però els catalans hauríem de fer l'esforç de posar-nos d'acord en les grans línies estratègiques. Sobretot per tal d'anar cap endavant.
I és que tenim un problema: la falta de capacitat de treball col·lectiu en els aparells més alts de decisió. En els aparells dels partits. Hi ha una clara tendència a l'individualisme, costa sumar. Fa la sensació que cada jugador va pel seu compte. I, en futbol, ja se sap que el més fàcil és marcar un únic jugador. Més difícil és fer front a un equip cohesionat. [...]
Avui, 13 d'abril del 2008
Salvador Cardús
Sociòleg i escriptor
Desde mi punto de vista, el punto flaco del discurso de Zapatero, y en general de todo el ritual de investidura, está en su escasa credibilidad. La legislatura pasada se caracterizó por el incumplimiento de las promesas, y no sabemos si lo ahora prometido va a tener la misma suerte final. [...] Yo diría que Zapatero estaba simulando un compromiso que acabará en nada. [...] Decía Baudrillard que la simulación y la disimulación apuntan a la suplantación de lo real por sus signos. Este es el grave problema de la política actual: que no permite distinguir lo verdadero y lo falso. ¿Qué ha habido de real y de fingido en el debate? Dentro de cuatro años lo sabremos.
La Vanguardia, 10 d'abril de 2008
Desde mi punto de vista, el punto flaco del discurso de Zapatero, y en general de todo el ritual de investidura, está en su escasa credibilidad. La legislatura pasada se caracterizó por el incumplimiento de las promesas, y no sabemos si lo ahora prometido va a tener la misma suerte final. [...] Yo diría que Zapatero estaba simulando un compromiso que acabará en nada. [...] Decía Baudrillard que la simulación y la disimulación apuntan a la suplantación de lo real por sus signos. Este es el grave problema de la política actual: que no permite distinguir lo verdadero y lo falso. ¿Qué ha habido de real y de fingido en el debate? Dentro de cuatro años lo sabremos.
La Vanguardia, 10 d'abril de 2008
Salvador Cardús i Ros
Sociòleg i escriptor
[...] El debat d'investidura que avui acaba cal acceptar-lo, doncs, com un gran bany de realisme polític. De política real. Són les campanyes electorals les que recorren a les vagues idealitats, són les que fan caricatura de la realitat i les que exasperen la falsa confrontació. Per dir-ho així, no és que l'abans de les eleccions sigui el temps de les conviccions i dels valors, i el després electoral sigui el temps de les renúncies i les traïcions. No: el que és temps de traïció i mentida, si puc recórrer a un terme fort, però que em sembla exacte, és el de la campanya electoral. I el temps de la virtut política és el del pacte, el de l'acord, el de la negociació segons la força real, a vegades el del regateig, el parany i l'estafa.
No voldria que aquestes ratlles fossin llegides com una acceptació passiva de la política real, com un exercici de cinisme, perquè no ho són. Simplement es tracta de no seguir-nos autoenganyant amb una visió ingènua sobre allò que no pot ser la política. I si en algun moment la política ens sembla un joc de traïdors més que no pas de patriotes, no ha de ser el temps del govern, sinó el temps de la captura del vot. Si hi ha baixesa i parany, és durant el temps electoral. I si hi ha d'haver retret, des del meu punt de vista, no és pas pels suposats incompliments als quals força la necessitat de construir alguna cosa sinó per la falsedat de les promeses prèvies només fetes per destruir l'adversari, tot i saber que després pot acabar essent l'aliat.
Acceptada aquesta perspectiva, en tot cas, el que caldria és revisar la naturalesa de les campanyes electorals, les estratègies de seducció per a l'obtenció del vot, els abrandaments teatral i les amenaces sense conseqüències. O revisar-les, o que el ciutadà sigui perfectament conscient de la seva dimensió fictícia. I, sobretot, el que convindria saber és quin és l'espai on s'han de situar les grans promeses de la política, quin és el lloc per dibuixar els horitzons que han d'orientar les petites i quotidianes decisions constructives o que han de fonamentar les decisions estratègiques a mitjà i llarg termini. En definitiva, caldria saber on cal establir el territori de la reflexió de fons, i quina mena de relació pot tenir amb les decisions de govern.[...]
Avui, 11 d'abril del 2008
[...] El debat d'investidura que avui acaba cal acceptar-lo, doncs, com un gran bany de realisme polític. De política real. Són les campanyes electorals les que recorren a les vagues idealitats, són les que fan caricatura de la realitat i les que exasperen la falsa confrontació. Per dir-ho així, no és que l'abans de les eleccions sigui el temps de les conviccions i dels valors, i el després electoral sigui el temps de les renúncies i les traïcions. No: el que és temps de traïció i mentida, si puc recórrer a un terme fort, però que em sembla exacte, és el de la campanya electoral. I el temps de la virtut política és el del pacte, el de l'acord, el de la negociació segons la força real, a vegades el del regateig, el parany i l'estafa.
No voldria que aquestes ratlles fossin llegides com una acceptació passiva de la política real, com un exercici de cinisme, perquè no ho són. Simplement es tracta de no seguir-nos autoenganyant amb una visió ingènua sobre allò que no pot ser la política. I si en algun moment la política ens sembla un joc de traïdors més que no pas de patriotes, no ha de ser el temps del govern, sinó el temps de la captura del vot. Si hi ha baixesa i parany, és durant el temps electoral. I si hi ha d'haver retret, des del meu punt de vista, no és pas pels suposats incompliments als quals força la necessitat de construir alguna cosa sinó per la falsedat de les promeses prèvies només fetes per destruir l'adversari, tot i saber que després pot acabar essent l'aliat.
Acceptada aquesta perspectiva, en tot cas, el que caldria és revisar la naturalesa de les campanyes electorals, les estratègies de seducció per a l'obtenció del vot, els abrandaments teatral i les amenaces sense conseqüències. O revisar-les, o que el ciutadà sigui perfectament conscient de la seva dimensió fictícia. I, sobretot, el que convindria saber és quin és l'espai on s'han de situar les grans promeses de la política, quin és el lloc per dibuixar els horitzons que han d'orientar les petites i quotidianes decisions constructives o que han de fonamentar les decisions estratègiques a mitjà i llarg termini. En definitiva, caldria saber on cal establir el territori de la reflexió de fons, i quina mena de relació pot tenir amb les decisions de govern.[...]
Avui, 11 d'abril del 2008
Ferran Sáez Mateu
Escriptor i professor a la URL
EL DESCRÈDIT DE LA DINÀMICA DELS PARTITS POLÍTICS
Desafeccions
La Fundació Jaume Bofill (www. fbofill.cat) va publicar fa poc un interessantíssim informe que duu per títol La desafecció política a Catalunya. Una mirada qualitativa, redactat per Ismael Blanco i Pau Mas. Parteix de 28 entrevistes fetes a polítics (8), empresaris (9), membres d'entitats diverses (6) i acadèmics (5). Com que aquest treball es pot consultar a la web que he indicat abans, no en faré cap resum; em limitaré a comentar alguns punts que considero decisius per tractar un problema que, tot i ser abstracte en si mateix, té traduccions tangibles i concretíssimes que cada cop resulten més preocupants. La primera conclusió de l'estudi és així de rotunda: "La desafecció existeix i és greu; per tant, convé emprendre mesures orientades a combatre-la". Aquest judici pot semblar exagerat, però parteix de fets objectius i fins i tot quantificables, que van de la baixa participació electoral fins al desprestigi de les institucions i els polítics, passant per fenòmens com l'augment anòmal del vot en blanc i la manca d'identificació amb els partits.
Caldria distingir, en tot cas, entre la desafecció, la indiferència, el descrèdit, l'hostilitat, la desconfiança i el cansament en relació a la política. També cal establir un llindar clar entre les suspicàcies cap als partits i la desconfiança genèrica envers el sistema. De vegades parlem de coses molt diferents posant-les sota un mateix nom. Per exemple, l' inacabable i confús procés estatutari no va generar, al meu entendre, una actitud generalitzada de desafecció sinó un sentiment proper a la fatiga col·lectiva. En canvi, és probable que la constitució del segon govern tripartit obrís dubtes sobre l'eficàcia dels mecanismes institucionals de representativitat democràtica basats en la regla de la majoria. Com diu l'informe, "hi ha factors conjunturals i específics de la política catalana que agreugen la desafecció".
Quan diem que una cosa és grossa o bé petita, ho fem sempre en relació a algun referent explícit o implícit. Així doncs, quan afirmem que ara hi ha més desafecció cap a la política que abans, de quin referent partim, en què pensem? Sense cap mena de dubtes, en la Transició. Bé, siguem precisos: en la idealització de la Transició. Si el lector es pren la molèstia de consultar els índexs de participació electoral del final de la dècada del 1970, comprovarà que no són substancialment diferents dels actuals. El que passa és que en la majoria d'assaigs o documentals sobre aquell període, com ara els de Victoria Prego, hi havia més salsa que cargols. Si partim d'aquella incerta èpica -en realitat, un exercici d'autohomenatge generacional-, arribarem a conclusions absurdes, en la mesura que el punt de partida és fictici.
No són inventades, en canvi, les valoracions sobre els polítics i les institucions fetes a final de la dècada del 1970 i les que es fan en l'actualitat: les pot consultar qui vulgui en qualsevol hemeroteca. Desconec si els enquestats mentien fa trenta anys o bé menteixen ara, però és clar que ja no tenen en la mateixa consideració els seus representants democràtics, ni a les institucions ni als partits. "S'estén la idea -diu l'informe de la Fundació Jaume Bofill- que la política és, sobretot, una lluita pel poder institucional i no pas un espai per a la transformació social".
En el rerefons de tot el que estem explicant hi ha una crisi de representativitat que és també una crisi de legitimitat en un sentit ampli. Ateses les dades d'afiliació, la gent no sembla sentir-se gaire identificada amb els sindicats; i tenint en compte les dades sobre l'abstenció, aquesta mateixa gent tampoc sembla gaire propera a l'ideari dels partits. Etcètera. Les causes d'aquesta palpable desafecció són variades i heterogènies; focalitzar-les en un sol punt resultaria, doncs, imprudent. Tot sembla indicar, però, que el descrèdit està més relacionat amb la dinàmica dels partits que no pas amb la política entesa genèricament.
Quins són els límits tolerables d'aquesta desafecció? És a dir: en quin moment podríem començar a preocupar-nos per la viabilitat del sistema de representació democràtica? Probablement, en el moment en què aquest fos avaluat per una part substancial de la ciutadania com un mecanisme obsolescent o inoperant, o ambdues coses alhora. Això ja va passar arreu d'Europa entre finals de la dècada del 1920 i començaments de la del 1930. Ambdues situacions són, en tots els sentits, incomparables. Però hi ha nous factors que llavors no existien i que ara convé tenir molt en compte, com per exemple els fluxos informatius associats a la digitalització. ¿Corregiran el fenomen en positiu o bé l'empitjoraran? No tenim encara prou perspectiva per determinar-ho fonamentadament.
La qüestió de la desafecció hauria d'incloure's en l'agenda política; però, atesa la tendència actual a la sobrelegislació i l'intervencionisme, no és descartable que el remei fos pitjor que la malaltia. Per a alguns, la temptació de fer una subdirecció general de la Desafecció Política i col·locar-hi dues dotzenes de càrrecs de confiança resultaria irrefrenable. Ja m'entenen.
Avui, 8 d'abril del 2008
EL DESCRÈDIT DE LA DINÀMICA DELS PARTITS POLÍTICS
Desafeccions
La Fundació Jaume Bofill (www. fbofill.cat) va publicar fa poc un interessantíssim informe que duu per títol La desafecció política a Catalunya. Una mirada qualitativa, redactat per Ismael Blanco i Pau Mas. Parteix de 28 entrevistes fetes a polítics (8), empresaris (9), membres d'entitats diverses (6) i acadèmics (5). Com que aquest treball es pot consultar a la web que he indicat abans, no en faré cap resum; em limitaré a comentar alguns punts que considero decisius per tractar un problema que, tot i ser abstracte en si mateix, té traduccions tangibles i concretíssimes que cada cop resulten més preocupants. La primera conclusió de l'estudi és així de rotunda: "La desafecció existeix i és greu; per tant, convé emprendre mesures orientades a combatre-la". Aquest judici pot semblar exagerat, però parteix de fets objectius i fins i tot quantificables, que van de la baixa participació electoral fins al desprestigi de les institucions i els polítics, passant per fenòmens com l'augment anòmal del vot en blanc i la manca d'identificació amb els partits.
Caldria distingir, en tot cas, entre la desafecció, la indiferència, el descrèdit, l'hostilitat, la desconfiança i el cansament en relació a la política. També cal establir un llindar clar entre les suspicàcies cap als partits i la desconfiança genèrica envers el sistema. De vegades parlem de coses molt diferents posant-les sota un mateix nom. Per exemple, l' inacabable i confús procés estatutari no va generar, al meu entendre, una actitud generalitzada de desafecció sinó un sentiment proper a la fatiga col·lectiva. En canvi, és probable que la constitució del segon govern tripartit obrís dubtes sobre l'eficàcia dels mecanismes institucionals de representativitat democràtica basats en la regla de la majoria. Com diu l'informe, "hi ha factors conjunturals i específics de la política catalana que agreugen la desafecció".
Quan diem que una cosa és grossa o bé petita, ho fem sempre en relació a algun referent explícit o implícit. Així doncs, quan afirmem que ara hi ha més desafecció cap a la política que abans, de quin referent partim, en què pensem? Sense cap mena de dubtes, en la Transició. Bé, siguem precisos: en la idealització de la Transició. Si el lector es pren la molèstia de consultar els índexs de participació electoral del final de la dècada del 1970, comprovarà que no són substancialment diferents dels actuals. El que passa és que en la majoria d'assaigs o documentals sobre aquell període, com ara els de Victoria Prego, hi havia més salsa que cargols. Si partim d'aquella incerta èpica -en realitat, un exercici d'autohomenatge generacional-, arribarem a conclusions absurdes, en la mesura que el punt de partida és fictici.
No són inventades, en canvi, les valoracions sobre els polítics i les institucions fetes a final de la dècada del 1970 i les que es fan en l'actualitat: les pot consultar qui vulgui en qualsevol hemeroteca. Desconec si els enquestats mentien fa trenta anys o bé menteixen ara, però és clar que ja no tenen en la mateixa consideració els seus representants democràtics, ni a les institucions ni als partits. "S'estén la idea -diu l'informe de la Fundació Jaume Bofill- que la política és, sobretot, una lluita pel poder institucional i no pas un espai per a la transformació social".
En el rerefons de tot el que estem explicant hi ha una crisi de representativitat que és també una crisi de legitimitat en un sentit ampli. Ateses les dades d'afiliació, la gent no sembla sentir-se gaire identificada amb els sindicats; i tenint en compte les dades sobre l'abstenció, aquesta mateixa gent tampoc sembla gaire propera a l'ideari dels partits. Etcètera. Les causes d'aquesta palpable desafecció són variades i heterogènies; focalitzar-les en un sol punt resultaria, doncs, imprudent. Tot sembla indicar, però, que el descrèdit està més relacionat amb la dinàmica dels partits que no pas amb la política entesa genèricament.
Quins són els límits tolerables d'aquesta desafecció? És a dir: en quin moment podríem començar a preocupar-nos per la viabilitat del sistema de representació democràtica? Probablement, en el moment en què aquest fos avaluat per una part substancial de la ciutadania com un mecanisme obsolescent o inoperant, o ambdues coses alhora. Això ja va passar arreu d'Europa entre finals de la dècada del 1920 i començaments de la del 1930. Ambdues situacions són, en tots els sentits, incomparables. Però hi ha nous factors que llavors no existien i que ara convé tenir molt en compte, com per exemple els fluxos informatius associats a la digitalització. ¿Corregiran el fenomen en positiu o bé l'empitjoraran? No tenim encara prou perspectiva per determinar-ho fonamentadament.
La qüestió de la desafecció hauria d'incloure's en l'agenda política; però, atesa la tendència actual a la sobrelegislació i l'intervencionisme, no és descartable que el remei fos pitjor que la malaltia. Per a alguns, la temptació de fer una subdirecció general de la Desafecció Política i col·locar-hi dues dotzenes de càrrecs de confiança resultaria irrefrenable. Ja m'entenen.
Avui, 8 d'abril del 2008
Ferran Mascarell
Historiador
"Caldrà refundar els partits polítics perquè la distància que hi ha entre la majoria de la gent i els polítics és conseqüència de les lògiques internes dels partits, cosa que fa que no sigui especialment interessant la política en aquest moment."
Avui, 5 d'abril de 2008
"Caldrà refundar els partits polítics perquè la distància que hi ha entre la majoria de la gent i els polítics és conseqüència de les lògiques internes dels partits, cosa que fa que no sigui especialment interessant la política en aquest moment."
Avui, 5 d'abril de 2008
Salvador Cardús
Sociòleg i escriptor
[...] Curiosament, acabem de tancar tot un cicle electoral, i malgrat que ens governen els que han obtingut les majories necessàries, al primer entrebanc resulta que els ciutadans no els consideren legitimats per prendre les decisions de què són responsables. El ciutadà vota partits favorables a la línia de molt alta tensió de manera contundent, i llavors apareixen minories actives que no es veuen compromeses amb aquests resultats electorals i que no respecten les regles de joc democràtiques. En altres ocasions, és a la inversa: ara sabem que el govern català va esperar que passessin les eleccions per plantejar l'afer dels possibles transvasaments d'aigua, i per tant, va obviar prendre una posició clara i pública quan tocava. Ara, és clar, no es pot queixar que els ciutadans no el trobin legitimat per decidir allò que va amagar. [...]
Avui, 4 d'abril de 2008
[...] Curiosament, acabem de tancar tot un cicle electoral, i malgrat que ens governen els que han obtingut les majories necessàries, al primer entrebanc resulta que els ciutadans no els consideren legitimats per prendre les decisions de què són responsables. El ciutadà vota partits favorables a la línia de molt alta tensió de manera contundent, i llavors apareixen minories actives que no es veuen compromeses amb aquests resultats electorals i que no respecten les regles de joc democràtiques. En altres ocasions, és a la inversa: ara sabem que el govern català va esperar que passessin les eleccions per plantejar l'afer dels possibles transvasaments d'aigua, i per tant, va obviar prendre una posició clara i pública quan tocava. Ara, és clar, no es pot queixar que els ciutadans no el trobin legitimat per decidir allò que va amagar. [...]
Avui, 4 d'abril de 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
