El Roto

Humorista

















El País
, 31 de març de 2008

Jordi Negre Meléndez

Advocat

[...] El repte real de la democràcia a l'Estat espanyol són les llistes obertes, que poden aportar una major capacitat decisòria del ciutadà en els candidats escollits, i per tant una major incidència, de manera indirecta, en el partit polític, que haurà de tenir molt en compte el perfil dels seus candidats a l'hora de presentar-los al referendament directe del votant.

El sistema de llistes tancades provoca una gran llunyania dels candidats respecte a la ciutadania. No senten, a posteriori, una especial necessitat de rendir comptes davant els seus electors. Moltes persones voten llistes senceres a les eleccions sense una especial il·lusió, més com una aposta perquè no guanyi un altre partit que no pas per confiança en una opció concreta. Aquesta il·lusió seria molt més gran si els ciutadans tinguéssim l'opció d'escollir, amb el nostre vot directe, aquelles persones que considerem vàlides i en qui confiem. A qui després podrem dirigir-nos per reclamar els nostres drets. I per altra banda, sens cap mena de dubte, l'elecció directa mitigaria la galopant abstenció que està patint aquest país, a cada nou procés electoral, i possiblement rebaixaria a mínims el també creixent vot en blanc. Les llistes obertes han de ser una clara opció dins el futur polític d'aquest país i, de fet, fa molts anys que se'n parla. Hi ha hagut temps de sobra per instaurar-lo, fins i tot per retocar-lo una i més vegades. I en aquests moments jo em pregunto: Com és que només s'ha instaurat en una cambra tan poc coneguda i amb tan poc poder decisori com el Senat? No sembla difícil trobar la resposta.

El Punt, 31 de març de 2008

Jordi Soler

Humorista




El Punt, 19 de març de 2008

El vot en blanc creix però no es dispara

57.186 catalans (1,5%) van seguir l’opció abonada pels expresidents Barrera i Maragall. És la xifra més alta registrada a Catalunya en unes generals i supera de molt l’estatal. [...]

Augment significatiu
Les dades constaten que diumenge passat el vot en blanc va continuar tenint un significatiu augment, tot i que sense acabar de disparar-se. En total van ser 57.186 els electors catalans que van acudir a les urnes per dipositar-hi un sobre buit (l’1,5% del total), que suposen gairebé un 40% més que els 35.923 (el 0,89%) que ho van fer en les mateixes eleccions estatals del 2004. Amb tot, l’índex de vots en blanc del 9-M és el més alt recollit mai a Catalunya en uns comicis generals des del 1977. Els primers anys de la democràcia aquesta opció amb prou feines la secundaven el 0,19% dels electors –5.693– i es va mantenir sempre en registres allunyats de l’1%, llevat d’una repuntada al 2000 que la va situar a l’1,4%.

El vot en blanc recollit a Catalunya diumenge passat és notablement superior al dels territoris de la resta de l’Estat, que acostumen a quedar molt per sota de l’1%. Només va ser superat pel d’Euskadi –de l’1, 8%–, on la no participació als comicis de l’esquerra abertzale il·legalitzada afavoreix tradicionalment un nombre major d’aquest vot de protesta. Lleida i Girona són les demarcacions catalanes que van recollir-ne més, un 1,7%, mentre que a Barcelona se situava a l’1,5% i a Tarragona a l’1,3%.

Barrera
Barrera, que proposava votar en blanc com a toc d’atenció a CiU i ERC per la seva falta d’acord i exigència en reivindicacions nacionals bàsiques, conclou que “l’expressió del català emprenyat és la suma del vot en blanc i de l’augment de l’abstenció, ja que molts consideren que votar en blanc és com abstenir-se i ja no es van molestar a anar a votar”. L’abstenció, defensada per diversos col·lectius independentistes, va créixer notablement diumenge, ja que va ser d’un 28,9%, un 4% més alta –de 225.163 electors més– que 4 anys enrere. L’abstenció va ser un 4% superior que al conjunt de l’Estat.

Els 57.186 vots en blanc catalans del 9-M no van atrapar els 60.244 de les últimes eleccions al Parlament del 2006, en què la xifra es va doblar de cop i va arribar al 2%, una proporció que mai s’havia assolit als comicis per a la cambra catalana. Els vots blancs d’ara també van quedar per sota del 3% de les municipals de l’any passat –l’índex més alt de vot en blanc registrat a Catalunya en l’actual període democràtic–, que evidencien que aquesta opció de desaprovació política s’ha consolidat específicament al Principat al llarg de l’últim cicle electoral.

Vicenç Relats, Avui.cat, 16 de març de 2008

Romeu

Humorista



















El País
, 14 de març de 2008

El Roto

Humorista

















El País
, 11 de març de 2008

Ada Castells

Periodista

[...] Sap que els seus ja no guanyen i, si guanyen, tampoc no sap què faran perquè resulta que en democràcia ja s'ha donat per fet que això és possible. Un pot votar sense saber ben bé si és coherent amb les seves idees i això no es considera escandalós sinó el més natural del món. Pitjor encara, un pot votar amb una única convicció: saber qui vol que perdi, però no tenir ni idea qui vol que guanyi. És així de trist [...] amb aquell escepticisme de qui viu en una democràcia desgastada. Guanyi qui guanyi aquesta és la veritable derrota.

Avui, 10 de març de 2008

El Roto

Humorista



















El País
, 10 de març de 2008

Crònica d'un dia d'un apoderat

Ser apoderat és una forma especial de viure les eleccions. Passejar-se pels col•legis electorals des del matí fins al vespre t'aporta informació de primera mà sobre qui i quan va a votar, quines dificultats troba la gent, i veus el desplegament humà, policial i material que implica una jornada com la d’ahir. També et dóna l'oportunitat de veure petits aspectes d’aquesta “gran festa de la democràcia” (com els agrada de dir), com les trifulgues que ahir a la nit vivien dos interventors, un del partit popular i un altre del partit socialista: eren les 8 del vespre i el del partit popular volia tancar les urnes, com semblava que pertocava per horari, però el del partit socialista recordava que el col•legi havia obert deu minuts tard al matí i que per tant també havien de tancar també deu minuts més tard. En qualsevol cas, la decisió no era seva, però escoltar-los reflexionar i pressionar va ser estimulant. Que cadascú en tregui les conclusions que vulgui.

Un altre petit fenomen de la democràcia que es pot observar és que, encara que hi hagi 11 hores per votar (9:00-20:00), sempre hi ha algú que arriba tard. Potser això ens hauria de fer reflexionar sobre quina és la millor hora per tancar un col•legi electoral i potser ha arribat el moment de tancar-los a les nou o les deu de la nit. Encara que això no evitarà que algú faci tard, sempre passarà, però sí que pot augmentar una mica la participació, un fet, per cert, que s'ha passat molt per alt: com que l'abstenció de les generals sempre és més baixa respecte de les altres eleccions, sembla que la participació hagi pujat quan en realitat el que ha fet és baixar.


Passejar pels col•legis, buscar les paperetes d'Escons insubmisos, parlar amb un altre apoderat, ser un observador… moltes són les gràcies de ser apoderat. Tanmateix ahir, afortunadament, vaig trobar a faltar aquells col•legis on les nostres paperetes no hi eren: si vam visitar 40 col•legis electorals, als 40 hi havia les nostres paperetes, i a la majoria també hi eren dins les cabines de vot secret. Que manquin les nostres paperetes sempre ha sigut estimulant, encara que molt trist. Aquesta vegada, també per sort, ningú ens ha escrit ni trucat, com altres vegades, dient-nos que no ens havia pogut votar perquè no hi havia les nostres paperetes. D'aquestes estimulants incomoditats només va quedar el necessari policia que em va preguntar si jo era interventor o apoderat, ja que si no ho era no podia dur el logo del partit. Que n'és d'estreta la llei pels partits petits! Quatre o cinc col•legis més tard, un apoderat "de cuyo partido no quiero acordarme" em va recordar la mateixa norma electoral. Evidentment els vaig contestar que duia el logo perquè podia portar-lo. I així es va acabar la discussió, sense ni haver d'ensenyar l'acreditació d'apoderat.


Bé, espero haver fet un breu retrat d'anècdotes electorals. Encara que no ho sembli, m'agradaria animar-vos a ser apoderats en les properes eleccions. Apoderats d'Escons insubmisos, és clar.


Sebastià Llorach
Apoderat d'Escons insubmisos

Joan Oliver

Periodista

[...] Ja posats a canviar, potser val més que anem al fons del problema i canviem el sistema electoral, que és un autèntic desastre i contribueix enormement a allunyar els ciutadans de la política. Caldria reformar el sistema de llistes tancades, caldria que els ciutadans poguéssim triar realment qui ens representa. No un partit, sinó una persona. [...]

Avui, 9 de març de 2008

El politiqueig m'exaspera

Josep M. Romeu
Ciutadà, Sant Pere de Riudebitlles


[...] La veritat és que estic força decebut dels nostres polítics. No dic que sigui una feina fàcil, ja que hi ha molts interessos –i interessats, hi afegiria– en joc. Deixant de banda qui governi, m'agradaria poder sentir-me satisfet, algun dia, de pagar els meus impostos i de comprovar que aquests repercuteixen en «gairebé» totes les necessitats que tots tenim, tan a nivell individual, com a nivell de país. Ens agradi o no, els nostres representants són els gestors de la nostra vida en major o menor mesura, i és per això que els hem d'exigir una gestió honrada, transparent i, sobretot, eficient.

El Punt, 7 de març de 2008

Blanc o negre

Raquel Bernabé
Ciutadana, Girona


Falten pocs dies per votar i encara no sé a qui. I no ho dic pels incansables anuncis, mítings i d'altres debats, i per veure com els de màrqueting fan la seva feina i tots els partits polítics omplen de gom a gom sales immenses. Perdoneu la meva indiferència davant de partits que creuen que em poden representar, però estic neguitosament desorientada. Hauria de sentir-me satisfeta?

El Punt, 7 de març de 2008

Falta de cultura política i democràtica

Joan Manuel Riera
Ciutadà, Barcelona


[...] Perquè els polítics compleixin el que prometen, com fan a altres països amb mes experiència, hauríem de fer servir, cosa que fins ara no em fet, el vot de càstig. Independentment de les nostres conviccions polítiques, llevat que estem afiliats a un partit, a la fi de la legislatura hem de comprovar si han complert o no i si no ho han fet donar el vot a un altre partit que més avantatges ens ofereixi i castigar el que no ha complert. Si ho fessin així ja anirien més en compte els polítics a fer promeses que no poden complir. [...]

El Punt, 7 de març de 2008

El vot en blanc

Jordi Masferrer
Ciutadà, Torroella de Montgrí


Que no ens prenguin el pèl, que no ens diguin que el vot en blanc no val per a res! El vot en blanc potser significa disconformitat? Alguna vegada algun polític s'ha fet aquesta pregunta?

Crec que és evident que sí. Em cau la cara de vergonya en veure com els polítics poden prometre, enganyar, mentir, i aquí no passa res, gràfiques amunt, i a l'altre costat les gràfiques a l'inrevés i aquí no passa res. Ja n'hi ha prou de confondre la gent i de mentir i prometre a tort i a dret! [...]

És l'hora del canvi, l'hora de noves maneres de fer política que no s'allunyin del poble, que facin que la gent del dia a dia se senti identificada i que vagi a votar convençuda que el seu vot servirà de molt! Cal anar a votar perquè és un exercici de llibertat d'expressió que molts dels nostres avis no van poder fer. Per la gent que no està d'acord amb l'actual poltrona de titelles que governen crec que el vot en blanc és la millor opció! Què passaria si tota la gent que no va a votar perquè està desenganyada votés en blanc?

El Punt, 7 de març de 2008

Abstenció

Ramon Torramadé
Ciutadà, Salt


L'abstenció no compta; el tant per cent dels vots emesos, siguin pocs o molts, serveixen per repartir el pastís. Que molts estem decebuts dels polítics que governen? Segur que sí, ara que abstenint-nos no fem més que donar-los ànims perquè continuïn ignorant les peticions del poble; per ells no és cap càstig, al contrari, si només votes el 20%, els escons els tindrien més segurs i, si només votessin els afiliats, encara millor. Quan sento demanar l'abstenció penso si no serà un truc d'alguns partits interessats, per assegurar-se el poder i continuar remenant les cireres. Si pensem que una altra política és possible no podem abstenir-nos; o participem o callem; el que no podem fer és desacreditar l'oportunitat que tenim d'expressar-nos a les urnes.

El Punt, 7 de març de 2008

Els vots en blanc

Antoni Trenchs
Ciutadà, Mataró

Tenint present que els polítics catalans no han sabut aprovar una llei electoral catalana, (20-01-03) es fa imprescindible recórrer a la llei LOREG del 19/6/85 i llegir el seu article 96, apartat n. 5 per saber que el vot en blanc consisteix a dipositar el sobre a l'urna, sense cap paper dins. Sembla que un vot tan legal com el blanc hauria de tenir un tractament més divulgatiu de cara els ciutadans, com dir obertament que cal dipositar el sobre sense papereta, com també de cara el futur, penso que s'hauria de modificar en el sentit de donar més formalitat al vot, dipositant dins el sobre un paper en blanc, prèviament repartit per totes les meses electorals junt a les paperetes de les candidatures.El fet d'haver de dipositar dins el sobre una papereta en blanc, encapçalada pel titular de la contesa electoral que se celebra, donaria més legalitat. El fet de votar en blanc és una actitud que la quasi total majoria de ciutadans ignora i per tant és molt important difondre aquest sistema de votar, adés que al mateix temps, pot dissuadir molts ciutadans que a voltes pensen quedar-se a casa sense anar a votar per la seva disconformitat en els polítics.

El Punt, 7 de març de 2008

Insuficiències democràtiques

Jordi Oriola
Ciutadà, Barcelona


Molts desitjaríem una democràcia directa i participativa i ens hem de conformar amb un conjunt limitat de partits que no representa de manera suficient la pluralitat de la societat, una pluralitat que es redueix encara més amb la il·legalització d'algunes formacions polítiques. A més, el sistema de recompte falseja les proporcions de la mà de la llei d'Hondt.

El Punt, 7 de març de 2008

Marçal Sintes

Periodista

La campanya per a les eleccions de diumenge ha estat farcida de promeses i curulla de mentides. Els dos cara a cara televisats que han concentrat l'atenció han estat plens també, no podia ser altrament, de promeses -mentides potencials- i mentides. D'això n'és conscient el ciutadà que diumenge anirà o no a votar. La gent no es fia dels polítics. És més, la confiança en ells travessa un moment especialment baix. [...]

Avui, 7 de març de 2008

El vot més útil

J. A. Pérez
Ciutadà, Barcelona


[...] Una altra qüestió és que ens diuen que si no sabem a qui votar, que ho fem en blanc. Això afavoreix els grans partits i perjudica els més petits, ja que si no arriben al 3% del total, no tenen representació. Crec que si no s'està d'acord amb cap dels partits majoritaris, seria millor votar un partit de barri o bé votar nul, ja que aquests últims no computen en el total.

El Periódico, 7 de març de 2008

Vot en blanc

Sergio Brosa
Ciutadà, Barcelona


Diu bé Sergi Pàmies en el seu article d´ahir 6 de març. Tant el vot en blanc com el vot a unes sigles determinades poden acabar a la paperera política. Els partits no respecten més que a ells mateixos i les seves conveniències partidistes, hagin dit el que hagin dit durant la campanya electoral, cercant únicament el vot per tal d´accedir o mantenir-se al poder sols o lligats a qui sigui amb la condició única de ser-hi. Però en un sistema com el nostre on gran part del vot a unes sigles és per anar en contra d´altres sigles, és millor l´abstenció. Com bé diu en Pàmies, és un tòpic dir dels que s´abstenen que són gent sense principis ni escrúpols; també hi ha qui vota unes sigles concretes sense cap reflexió.

L´abstenció és una forma de denúncia d´aquest sistema polític. Votar en blanc és no donar el vot a cap partit però participar del sistema. Les meses dels col · legis electorals haurien de lliurar un certificat a qui ho demanés, de presentar-se i no haver votat per tal de demostrar l´abstenció activa. Ho he demanat i m´han dit que no està previst.

Un sistema electoral de llistes obertes i a doble volta seria molt més democràtic i disminuiria en gran mesura el poder dels aparells interns dels partits; la autèntica força política del país que no els seus caps de llistes. Raó per la qual, com denuncia en Pàmies, els diputats han de mirar el portaveu del seu grup parlamentari per saber què han de votar en cada ocasió. I això sí que és ben trist.

La Vanguardia, 7 de març de 2008

Sergi Pàmies

Escriptor

Si yo votara en blanco, recordaría los tiempos en los que nadie nos hacía caso o nos trataba con un desprecio y una superioridad insultantes. Hoy, en cambio, el voto en blanco puede presumir de haberse convertido en una amenaza. [...] Si yo votara en blanco, no cometería el error de despreciar a los abstencionistas. Por más que se les acuse de pasar de todo, su postura es inequívocamente democrática y, en ocasiones, los que votan en blanco deciden abstenerse en función de la intensidad de su decepción y su cabreo. [...]


Los que votan en blanco prefieren el gesto testimonial a la abstención porque creen que así se visualiza mejor su discrepancia. Es una visualización relativa, ya que todavía no se ha logrado que la suma de votos en blanco se traduzca en un escaño vacío, que avergonzaría a sus señorías y les recordaría la necesidad de mejorar la credibilidad del sistema.

Tal como está considerado en la legislación actual, el voto en blanco es una opción discriminada, probablemente porque así los políticos convencionales pueden seguir diciendo que se trata de un voto inútil y una extravagante frivolidad. No hagan caso: es el último intento - desesperado, demagógico y torpe- de desactivar un movimiento individualista que, convertido en colectivo, obtendrá unos resultados nada despreciables. Tacharlo de inútil es un acto de cinismo, ya que, si yo votara en blanco, recordaría las veces en las que voté unas siglas determinadas que ni respetaron sus compromisos electorales, ni actuaron en función de los intereses colectivos sino de los de su partido (por no hablar de la patológica opacidad de sus cuentas).

Para voto inútil, el que tantas veces le dimos a un diputado que luego se limitó a seguir la militarizada disciplina de partido y que, antes de votar, miraba al portavoz para saber si tenía que pronunciarse a favor o en contra (probablemente la escena más triste de la vida parlamentaria). Para voto inútil, el que tantas veces le dimos a diputados que, en momentos trascendentes, patearon ruidosamente los escaños, armaron broncas y exhibieron una falta de respeto y de educación que nunca demostraron durante sus angelicales e hipócritas campañas.

Para voto inútil, el que luego sirve para mantener posturas contradictorias, como ser oposición y gobierno al mismo tiempo, o escudarse en los pactos para justificar metamorfosis más aparatosas que las que sufría el kafkiano Gregorio Samsa (progresistas que, una mañana, se despertaban convertidos en conservadores - y viceversa-).

Puede que, en efecto, el voto en blanco no sirva para nada. Y ya asumiremos las culpas que nos echarán cuando descubran que les faltan votos para llevar a cabo sus delirios de grandeza excluyente. Y puede que, en esta ocasión - y sin que sirva de precedente-, tengamos que asumir, con deportividad y resignación, que Maragall sea uno de los nuestros.

Pero, en un contexto de renuncias y males menores, en un paisaje en el que se vota más en contra de otros que a favor de los tuyos, rodeados de mensajes que nos tratan como si fuéramos imbéciles, no deja de ser un saludable privilegio votar siguiendo, exclusivamente, los designios de tu consciencia.

La Vanguardia, 6 de març de 2008

L'Avi

Humorista
















El Punt
, 6 de març de 2008

Josep Maria Espinàs

Escriptor

[...] En els països on se celebren eleccions de debò --no comèdies pseudodemocràtiques--, la campanya electoral aconsegueix ser interessant i els debats dels candidats són realment debats. Perquè debatre vol dir discutir. Opinar, replicar, contraopinar. I per haver-hi debat hi ha d'haver diàleg. [...]

El Periódico, 6 de març de 2008

Nando

Humorista

















El Periódico
, 5 de març de 2008

Vicent Partal

Periodista

A mesura que avança la campanya electoral, més por fa la pressió enorme que PP i PSOE, plegats i units tots dos en aquest punt, fan en favor del bipartidisme. Mai com avui la representativitat de la població no havia perillat tant de restar empobrida. [...]

Votant qui siga, no votant o votant en blanc, cadascú deu saber com, però sense deixar-nos endur per la desídia o pel desencant i pensant sempre en l'endemà del país i en el futur que ens espera passades les eleccions.

Vilaweb, 5 de març de 2008

Blanc, nul o abstenció?

Claret Serrahima de Riba
Ciutadà, Barcelona


És molt estrany que cap articulista en el camp de la política dels mitjans de comunicació expliqui amb claredat i objectivitat quina és la funció del vot en blanc, del vot nul i de l'abstenció.

Sense ser un expert, intentaré, en l'espai que em permet una «carta al director», treure'n l'entrellat.

La persona que vota en blanc es pot considerar que està d'acord amb la política però no amb els polítics o que està disgustada, dolguda o emprenyada amb el teatre polític. És per això que no vol donar el seu vot a cap partit polític. Però el fet no és així, ja que aquell vot en blanc, de protesta, anirà a parar a algun partit; cosa pitjor encara, ja que possiblement el vot d'aquesta persona que dubta entre el blanc i el partit que votava normalment passarà a un partit que no votaria mai. És a dir, el vot de qui votava ICV possiblement anirà a parar al PP, el del qui votava el PSC pot anar a CiU, etc. Així el vot en blanc no és blanc, té color. El fet de votar en blanc i que l'agafi qui pugui és llençar el vot i, des del meu punt de vista, és una temeritat.

Per tant, si estàs disgustat, dolgut o emprenyat, el més sensat és l'abstenció o votar amb consciència i honestedat, encara que sigui un partit amb poques possibilitats de sortir-se'n, perquè el nul també compta com a blanc. Quan podrem votar en blanc?, doncs quan el blanc sigui imparcial i no afavoreixi cap partit polític.

Amb tot això el que vull dir és que seria bo per la democràcia que el vot en blanc fos imparcial, que quan es donés la circumstància que la suma de vots en blanc aconseguís un escó, aquest es deixés buit, i que si un dia un 51% de vots són en blanc es tornessin a repetir les eleccions, per exemple.

Avui/El Punt, 5 de març de 2008

Josep-Maria Terricabras

Catedràtic de filosofia

La mala excusa del vot útil

En els darrers mesos s'ha estès la impressió que l'abstenció o el vot en blanc seran més grans que mai a les eleccions de diumenge vinent. A més dels abstencionistes nats i dels indecisos habituals, aquesta vegada hi pot haver molts senyals de distància i de crítica estrictament polí- tics, volgudament militants. S'ha de respectar, és clar, la decisió de cadascú perquè votar és un dret, no una obligació. Ara bé, tot i compartir moltes crítiques i força des- encís, lamento que la reflexió polí- tica no es tradueixi en vots clars i precisos.
Algú em dirà que, segons per qui voti, no sabré què li passarà al meu vot. Francament, això no ho sabré mai, voti per qui voti, com a mínim no en tindré cap garantia total. Els guanyadors, fins i tot els que tenen majories absolutes --i sobretot ells--, sempre fan després el que volen. Per això estaria bé que es controlés amb rigor el compliment de les promeses i de les expectatives electorals. Però, mentre això no passa --i no crec que acabi passant mai--, no em puc pas quedar a casa ni em puc mostrar indecís, perquè llavors jo mateix em faig irrellevant, inútil. El vot és la meva manera de dir cap on vull que es vagi. Al capdavall, el vot només és un instant en el meu compromís cívic, que té molts altres moments per a la protesta, la proposta i el debat. De fet, a l'urna, no solament diposito un vot de confiança a un partit, sinó que adquireixo, o renovo, un compromís amb mi mateix.
Per això em resulta tan xocant que els partits m'invitin al "vot útil". ¿No és útil qualsevol vot? ¿De debò accepten els representants del poble que hi ha vots inútils? ¿Com pot ser que el meu vot sigui útil si amb ell faig més forta una formació que no m'agrada prou? ¿Es tracta potser d'un vot que resultarà sobretot útil a aquell que em vol ensarronar? Que cada partit s'espavili sol i tingui els vots que ha pogut merèixer per la feina de quatre anys. En política, allò que és realment útil és tenir un projecte i treballar-hi a favor, tant si després es guanya com si es perd. No em sembla recomanable un vot útil que distreu i confon.

El Periódico, 5 de març de 2008

Fets consumats

Enric Alsina
Ciutadà, Girona


En campanya tots els polítics prometen les mil i una, llàstima que després, un cop ja estan situats, tot sigui una altra cosa. [...]

El Punt, 5 de març de 2008

Joan Ventura

Periodista

[...] Els especuladors de la política es passen l'abstenció per un cert lloc: amb un grapat de vots en tenen prou per legitimar-se. Ben diferent és votar en blanc: un càstig que evidencia el descontentament i qüestiona el model.

El Punt, 5 de març de 2008

Un xic de glòria cada quatre anys

Josep Maria Sebastian

[...] A Catalunya hi ha una candidatura ben curiosa. Es tracta d'Escons Insubmisos-Alternativa dels Demòcrates Descontents. Els seus estatuts permeten alinear-los molt a l'esquerra, per la reivindicació que fan de l'assemblearisme. Es comprometen que tots els escons que obtinguin no seran ocupats, i per tant al Congrés i al Senat deixaran buits els bancs. [...]

El Punt, 23 de febrer de 2008

* * *

Aclariment

Respecte al reportatge publicat el diumenge 23 de febrer, a la secció de Política, titulat «Un xic de glòria cada quatre anys», fonts de la formació Escons Insubmisos-Alternativa dels Demòcrates Descontents (EI-ADD) aclareixen que no pertanyen a l'extrema esquerra, i que bàsicament reclamen un sistema democràtic més obert.

El Punt, 5 de març de 2008

Editorial Avui

Els debats electorals d'aquests dies i la incertesa relativa sobre qui governarà Espanya en els pròxims quatre anys ens col·loquen en el centre del que coneixem com una societat democràtica. Les eleccions i la participació ciutadana en forma de sufragi són el punt àlgid d'un sistema que se sotmet al veredicte dels ciutadans com a mínim un cop cada quatre anys. El desànim i la desafecció respecte a la política que es percep aquests dies en àmplies capes de la població no ens poden fer oblidar que les institucions democràtiques -tot i que francament millorables- són l'única garantia que tenim perquè se'ns tingui en compte a l'hora de prendre decisions polítiques. [...]

Més enllà del poder dels nostres vots, ens queda poca capacitat de maniobra. Diumenge es disputen a Catalunya 47 diputats del Congrés que poden ser claus per decidir qui presidirà el govern espanyol, o per influir en el seu programa polític. Convé recordar que, al final, les inversions de l'Estat a Catalunya o la política social i econòmica del govern espanyol es decidiran en unes eleccions. Ni ha estat possible històricament acudir a les urnes, ni és així en molts àmbits de decisió. Convé recordar-ho, fins i tot quan semba envair-nos un núvol de desafecció.

Avui, 4 de març de 2008

Enric Ramionet

Periodista

Pràcticament tota una legislatura per desmobilitzar-nos i quinze dies de campanya electoral per mobilitzar-nos. No som pocs els que anem pel món amb el nostre vot ferit, batent-nos entre les moltes i poderoses raons que hi ha per no renovar-lo i les moltes i poderoses raons que hi ha per fer-ho. Preguntant-nos si ja ha arribat el moment de culminar la nostra íntima i modesta revenja personal, de respondre amb una traïció a les seves traïcions, amb una infidelitat a les seves infidelitats, amb una desconsideració a les seves desconsideracions. O si, malgrat tot, ara que tornen a mostrar humilment la seva cíclica vulnerabilitat i que de nou se'ns adrecen invocant les conviccions i els temors que compartim, sabrem entendre les complexitats del nostre món i justificar-ne les debilitats i també aquella desesperant submissió a les obscures lògiques internes que tenen les formacions polítiques.

Qui sap si deixarem anar un sospir i encara que la distància durant aquest temps no hagi deixat de créixer, els concedirem una vegada més una nova oportunitat. Podem no votar, o votar en blanc com reclamen els cors més trencats o els més ressentits. O podem també votar en gris, és a dir, votar en negatiu, desil·lusionats, simplement per evitar la victòria de l'adversari que ens resulta més inquietant.

El Punt, 4 de març de 2008

Pep Andreu

Periodista

Ja fa unes quantes eleccions que la gent té la sensació que el fet d'anar a votar no té la transcendència que el sistema predica. Part de l'electorat està descontent amb la manera de fer dels polítics. Diuen que només miren per ells, que mercadegen amb els vots, que prometen i després no compleixen, que menteixen i que s'insulten constantment. I per molt que hom faci proselitisme democràtic, la indignació no decreix. Així, sovinteja l'abstenció com a mesura de càstig. Ara bé, s'intueix el blanc com a vot en alça. L'electorat s'ha adonat de l'estratègia dels polítics: relativitzar l'abstenció amb l'argument que qui no vota és perquè passa de tot. El blanc és una altra cosa. Comporta l'esforç d'acudir a les urnes i demostra un compromís democràtic. A més, diuen aquests electors, el blanc reparteix el càstig proporcionalment. Aquest any, el blanc està de moda.

El Punt, 4 de març de 2008

Tots guanyaran

Luis Escarrá Gaspar
Ciutadà, Barcelona


Ja s'acosten les eleccions i una vegada més guanyarà l'abstenció. El dia 9, quan tanquin els col.legis electorals, tots els líders polítics estaran encantats d'haver aconseguit un resultat fantàstic, mostraran preocupació per l'elevat grau d'abstenció i en prendran nota. Em pregunto què se n'ha fet de les notes que van prendre l'última vegada. I l'anterior. I l'altra. ¿No els fa vergonya?

El Periódico, 4 de març de 2008

Editorial FT

Spain’s general election campaign, now reaching its climax, has been a dispiriting spectacle. [...]

Financial Times, 2 de març de 2008

Se'n riuen, de nosaltres, o què?

Joaquim Antúnez
Ciutadà, Sant Feliu de Guíxols


La pregunta que ens hauríem de fer seria: qui va guanyar el debat electoral? Doncs bé, lamentablement aquesta pregunta no ens la podem fer, ja que és impossible parlar de debat quan veiem dues persones exposar fets o situacions gairebé com dos monòlegs, sense intensitat en els continguts, segurament provocat pel poc aprofundiment en els temes proposats per un moderador robotitzat i per l'estrany format que segons els mitjans de comunicació van pactar els mateixos partits polítics. Tampoc no parlaríem de debat electoral, ja que no sóc capaç de recordar ni una sola proposta ni compromís electoral. Això sí, he recordat tot el que va fer el PP durant les anteriors legislatures i tot el que ha fet el PSOE en aquesta. Però senyors, a algú li interessa el futur?

Els clars guanyadors del debat de dilluns passat a la nit van ser els mitjans de comunicació, que es van repartir l'audiència de milions d'espectadors (excepte els que sàviament van escollir veure les sèries Física y química o C.S.I.) amb un engany a la gent que ens preocupa escoltar què proposa el futur president del que ens agrada.

Jo no tinc decidit el vot, i votaria en blanc si no fos que la magnífica llei d'Hondt el que fa és que el vot blanc no es tingui en compte com a tal, com a vot de protesta en contra de tots els polítics. I el que em plantejo ara seriosament és buscar algun partit que vulgui agafar la representació del vot en blanc com fa una formació petita anomenada Escons Insubmisos.

El Punt, 2 de març de 2008

Martí Estruch Axmacher

Periodista

[...] A partir d’aquí, política, que, entre més coses, és l’art de dominar i manipular el llenguatge.

Les eleccions espanyoles (o generals, o estatals, o nacionals, tot depèn de qui manipuli el llenguatge) del 9 de març trobo que no fan trempar gens. A molts catalans, Espanya en general i la política espanyola en particular ja ens fan trempar poc en qualsevol circumstància, però és que aquestes eleccions que ens cauen a sobre són una laxitud total. [...] Jo vaig fer un esforç considerable i em vaig empassar sencer el debat de la setmana passada a la televisió. Dir-ne debat no és caçar una paraula, és assassinar-la. Van ser dos monòlegs freds i calculats fins al mínim detall, amb un moderador que en una pròxima ocasió es pot substituir per un d’aquells rellotges dels escacs i la festa sortirà més barata. Els dos presidenciables es van dir mentider l’un a l’altre tantes vegades com van voler, i segurament tenien raó, l’un i l’altre. [...]

Per sort, hi ha Iniciativa, CiU i Esquerra, aquests dos darrers amb veu pròpia a Madrid. Ep, no dic que facin trempar, dic que hi són i que està bé que hi siguin per als qui els agrada anar a votar i els qui han après a votar amb la pinça al nas, que es veu que són molts. [...] Per als qui no volen jugar al joc electoral clàssic o ja no es fien de l'ús que es farà del seu vot, hi ha l’abstenció, el vot en blanc i el vot nul, opcions plenament democràtiques, com ho és el vot simbòlic a formacions extraparlamentàries. Sigui què sigui, que passi ràpid, que l’hora sigui curta, que ningú no tingui majoria absoluta i que la política catalana ens torni a donar motius de recuperar ben aviat la trempera.

Vilaweb, 3 de març de 2008

Als catalans emprenyats

Teresa Saumell
Ciutadana, Vic


No sé del cert si us plantegeu l'abstenció o el vot en blanc, però penso que hi ha una opció millor. És un partit sense gaire ressò ja que no li han donat l'oportunitat. No busca res més que demostrar el descontentament amb els polítics. Com? Deixant que als parlaments hi quedin escons buits i sense cobrar. L'abstenció només queda reflectida als mitjans. Votar aquest partit queda reflectit als Parlaments. Com més gent els voti, més escons buits queden. Seria una bona possibilitat que els polítics canviessin de forma de governar. No us sembla?

Aquest partit es diu Escons Insubmisos. Podeu trobar-ne informació a internet.

Avui, 3 de març de 2008

El Roto

Humorista


















El País
, 3 de març de 2008

Quim Monzó

Escriptor

La casta política

De hoy en ocho, muchos ciudadanos se acercarán a la mesa electoral con los sobres de los votos en la mano. Unos los entregarán a un vocal de la mesa y este los meterá en la urna. En cambio, otros ciudadanos -en principio, iguales todos ante la ley- meterán ellos mismos los sobres en la urna, aun siendo este un acto que la normativa electoral española no permite. ¿Y por qué les dejan hacerlo, si está prohibido? Pues porque son políticos. Ni más ni menos.

Son políticos y los fotógrafos quieren ese instante. No es en absoluto una anécdota sin importancia. Al contrario: es un detalle que demuestra hasta qué punto la clase política se ha convertido en un clan áureo, sin las obligaciones de la plebe. ¿Por qué ellos sí y usted o yo no? Pruebe a intentar meter el sobre en la urna, el próximo domingo, y verá qué le dicen. Unos somos los shudras y los vaisias, y ellos son los brahmanes. Luego dirán que sólo hay castas en India.

La Vanguardia, 2 de març de 2008

Josep Cuní

Periodista

[...] Definitivament, l'engany s'ha oficialitzat com a sinònim de política.

El Periódico, 1 de març de 2008

Francesc Puigpelat

Escriptor i periodista

Quan el dia 9 s'obrin les urnes, es constatarà que tots els partits han perdut vots. Els uns, poquets, i uns altres, moltíssims. Els analistes diran que es tracta d'una queixa de part de l'electorat, els polítics implicats faran un mea culpa teatral i fals i a l'endemà se n'oblidaran i seguiran com sempre.

Per què? Doncs perquè en una fleca, un hotel o un taller mecànic tenen llibre de reclamacions, però un partit polític no. Perquè puc queixar-me de la qualitat del pa, però no del PP o del PSC. I això passa perquè al senyor polític, que viu en un entorn sectaritzat, li causa pànic la reclamació: no entén que una queixa enraonada és molt positiva. [...]

Si un votant es queixés al seu partit, les respostes podrien ser: 1. Vostè és traïdor a la causa. 2. Té el coco menjat pels adversaris. 3. Anirà a l'infern perquè ha comès el pecat d'abstenir-se. 4. És un friqui, perquè ha votat en blanc. 5. És un fatxa, o un progre de merda, o un nazi-onalista, o més espanyol que Manolo el del Bombo (segons cada cas). 6. És un idiota que no entén l'estratègia del partit. 7. És un submarí d'un partit enemic.

Etcètera. Davant d'aquesta perspectiva, és normal que els votants no es prenguin la molèstia de queixar-se i canviïn de partit o s'abstinguin sense donar explicacions. Muntaran els partits una Oficina d'Atenció al Votant Decebut després de les eleccions? Ho dubto. Els partits no volen sentir-se dir les veritats. L'única solució fora la creació d'un Defensor del Votant, a la manera del Defensor del Client de les caixes o del Síndic de Greuges. Seria un tema a afegir a algun programa. Després de les eleccions, segur que hi hauria cua de queixes: promeses incomplertes, compromisos de pacte trencats, peixos al cove minúsculs, mentides estadístiques, "apoyarés" passats pel folre dels calçotets, etc. Volen qualitat democràtica? Doncs comencin. Volem Defensor del Votant!

Avui, 1 de març de 2008

La fórmula d'Hondt: Un més un són tres

Miguel Ángel Castro
Ciutadà, Madrid


El truc està en l'arrodoniment. Una ment lògica i, en conseqüència, políticament ingènua podria pensar que, si un forma part d'un partit polític i aconsegueix que el voti el 3% de la població, aconseguirà estar representat en aquesta proporció. És a dir, que si estiguessin en disputa 100 escons, 3 serien per al seu partit. Però res més lluny de la realitat. Aquí l'única lògica que impera és la del mètode de recompte electoral d'Hondt i, per sota del llindar del 3%, els vots orientats a qualsevol minoria seran automàticament absorbits pels partits més poderosos. Però l'autèntic problema no és aquest, sinó que també s'incautaran del sobrant de tots i cada un dels arrodoniments que es portin a terme durant el procés de votació. El resultat final és que, en els comptes finals dels grans, per cada dos vots rebuts, se n'apunten sovint com a mínim tres. Una lògica que inspira satisfacció als nostres més populosos polítics i vergonya aliena als nostres matemàtics.

El Periódico, 2 de març de 2008

Antoni Papell

Periodista

[...] a l'última enquesta del CIS en què es preguntava l'opinió de la ciutadania sobre els seus polítics, la imatge que en van projectar va ser penosa. Ni més ni menys que el 70% dels entrevistats consideraven que "els polítics busquen sempre els seus interessos personals per sobre de qualsevol altra consideració". I també el 70% tenia la percepció que "no s'ocupen de la ciutadania, i que posen l'atenció en problemes que no són en realitat els que afecten els votants".

Es diu, probablement amb raó, que cada societat té la classe política i el règim que es mereix, però a vegades hi ha llastos històrics que és necessari treure's del damunt mitjançant un esforç de raó i de voluntat. Aquí, la política va ser una professió roïna durant el franquisme per raons òbvies, i aquella desconsideració no ha desaparegut completament, potser perquè la cosa pública s'ha contaminat en excés --malgrat que no més que en altres llocs-- amb determinades dosis de corrupció. De tota manera, els mateixos polítics haurien de ser els primers interessats a millorar la seva imatge, imposant criteris selectius en la promoció interna al si dels partits i elevant el to del discurs i de la controvèrsia.

És clar que Zapatero i Rajoy, per posar l'exemple més a l'abast, sortiran personalment debilitats d'una campanya atroç que ha posat en dubte totes les seves aptituds, els ha satiritzat amb acarnissament, els ha desposseït de tot carisma i fins i tot de la desitjable presumpció de competència... No és estrany, doncs, que els ciutadans convocats a les urnes, que al cap i a la fi hem d'elegir entre el que hi ha, optem resignadament pel menys dolent, sense entusiasme ni il.lusió. Potser no és aquesta la millor manera de construir un país.

El Periódico, 2 de març de 2008

Tan blanc com innocu

Daniel Torras
Ciutadà, Premià de Mar


[...] No deixem de llegir cartes i declaracions públiques d'antics dirigents polítics demanant el vot en blanc. [...] És difícil d'entendre que algú faci bandera del vot en blanc i que amb això pretengui canviar res. [...] El problema és que aquest vot és innocu. No serveix per a res i genera més i més frustració. Alhora que no aporta cap mena d'alternativa. [...]

El Punt, 1 de març de 2008