Antoni Papell

Periodista

[...] a l'última enquesta del CIS en què es preguntava l'opinió de la ciutadania sobre els seus polítics, la imatge que en van projectar va ser penosa. Ni més ni menys que el 70% dels entrevistats consideraven que "els polítics busquen sempre els seus interessos personals per sobre de qualsevol altra consideració". I també el 70% tenia la percepció que "no s'ocupen de la ciutadania, i que posen l'atenció en problemes que no són en realitat els que afecten els votants".

Es diu, probablement amb raó, que cada societat té la classe política i el règim que es mereix, però a vegades hi ha llastos històrics que és necessari treure's del damunt mitjançant un esforç de raó i de voluntat. Aquí, la política va ser una professió roïna durant el franquisme per raons òbvies, i aquella desconsideració no ha desaparegut completament, potser perquè la cosa pública s'ha contaminat en excés --malgrat que no més que en altres llocs-- amb determinades dosis de corrupció. De tota manera, els mateixos polítics haurien de ser els primers interessats a millorar la seva imatge, imposant criteris selectius en la promoció interna al si dels partits i elevant el to del discurs i de la controvèrsia.

És clar que Zapatero i Rajoy, per posar l'exemple més a l'abast, sortiran personalment debilitats d'una campanya atroç que ha posat en dubte totes les seves aptituds, els ha satiritzat amb acarnissament, els ha desposseït de tot carisma i fins i tot de la desitjable presumpció de competència... No és estrany, doncs, que els ciutadans convocats a les urnes, que al cap i a la fi hem d'elegir entre el que hi ha, optem resignadament pel menys dolent, sense entusiasme ni il.lusió. Potser no és aquesta la millor manera de construir un país.

El Periódico, 2 de març de 2008