Ferran Sáez Mateu

Escriptor i professor a la URL

EL DESCRÈDIT DE LA DINÀMICA DELS PARTITS POLÍTICS
Desafeccions

La Fundació Jaume Bofill (www. fbofill.cat) va publicar fa poc un interessantíssim informe que duu per títol La desafecció política a Catalunya. Una mirada qualitativa, redactat per Ismael Blanco i Pau Mas. Parteix de 28 entrevistes fetes a polítics (8), empresaris (9), membres d'entitats diverses (6) i acadèmics (5). Com que aquest treball es pot consultar a la web que he indicat abans, no en faré cap resum; em limitaré a comentar alguns punts que considero decisius per tractar un problema que, tot i ser abstracte en si mateix, té traduccions tangibles i concretíssimes que cada cop resulten més preocupants. La primera conclusió de l'estudi és així de rotunda: "La desafecció existeix i és greu; per tant, convé emprendre mesures orientades a combatre-la". Aquest judici pot semblar exagerat, però parteix de fets objectius i fins i tot quantificables, que van de la baixa participació electoral fins al desprestigi de les institucions i els polítics, passant per fenòmens com l'augment anòmal del vot en blanc i la manca d'identificació amb els partits.

Caldria distingir, en tot cas, entre la desafecció, la indiferència, el descrèdit, l'hostilitat, la desconfiança i el cansament en relació a la política. També cal establir un llindar clar entre les suspicàcies cap als partits i la desconfiança genèrica envers el sistema. De vegades parlem de coses molt diferents posant-les sota un mateix nom. Per exemple, l' inacabable i confús procés estatutari no va generar, al meu entendre, una actitud generalitzada de desafecció sinó un sentiment proper a la fatiga col·lectiva. En canvi, és probable que la constitució del segon govern tripartit obrís dubtes sobre l'eficàcia dels mecanismes institucionals de representativitat democràtica basats en la regla de la majoria. Com diu l'informe, "hi ha factors conjunturals i específics de la política catalana que agreugen la desafecció".

Quan diem que una cosa és grossa o bé petita, ho fem sempre en relació a algun referent explícit o implícit. Així doncs, quan afirmem que ara hi ha més desafecció cap a la política que abans, de quin referent partim, en què pensem? Sense cap mena de dubtes, en la Transició. Bé, siguem precisos: en la idealització de la Transició. Si el lector es pren la molèstia de consultar els índexs de participació electoral del final de la dècada del 1970, comprovarà que no són substancialment diferents dels actuals. El que passa és que en la majoria d'assaigs o documentals sobre aquell període, com ara els de Victoria Prego, hi havia més salsa que cargols. Si partim d'aquella incerta èpica -en realitat, un exercici d'autohomenatge generacional-, arribarem a conclusions absurdes, en la mesura que el punt de partida és fictici.

No són inventades, en canvi, les valoracions sobre els polítics i les institucions fetes a final de la dècada del 1970 i les que es fan en l'actualitat: les pot consultar qui vulgui en qualsevol hemeroteca. Desconec si els enquestats mentien fa trenta anys o bé menteixen ara, però és clar que ja no tenen en la mateixa consideració els seus representants democràtics, ni a les institucions ni als partits. "S'estén la idea -diu l'informe de la Fundació Jaume Bofill- que la política és, sobretot, una lluita pel poder institucional i no pas un espai per a la transformació social".

En el rerefons de tot el que estem explicant hi ha una crisi de representativitat que és també una crisi de legitimitat en un sentit ampli. Ateses les dades d'afiliació, la gent no sembla sentir-se gaire identificada amb els sindicats; i tenint en compte les dades sobre l'abstenció, aquesta mateixa gent tampoc sembla gaire propera a l'ideari dels partits. Etcètera. Les causes d'aquesta palpable desafecció són variades i heterogènies; focalitzar-les en un sol punt resultaria, doncs, imprudent. Tot sembla indicar, però, que el descrèdit està més relacionat amb la dinàmica dels partits que no pas amb la política entesa genèricament.

Quins són els límits tolerables d'aquesta desafecció? És a dir: en quin moment podríem començar a preocupar-nos per la viabilitat del sistema de representació democràtica? Probablement, en el moment en què aquest fos avaluat per una part substancial de la ciutadania com un mecanisme obsolescent o inoperant, o ambdues coses alhora. Això ja va passar arreu d'Europa entre finals de la dècada del 1920 i començaments de la del 1930. Ambdues situacions són, en tots els sentits, incomparables. Però hi ha nous factors que llavors no existien i que ara convé tenir molt en compte, com per exemple els fluxos informatius associats a la digitalització. ¿Corregiran el fenomen en positiu o bé l'empitjoraran? No tenim encara prou perspectiva per determinar-ho fonamentadament.

La qüestió de la desafecció hauria d'incloure's en l'agenda política; però, atesa la tendència actual a la sobrelegislació i l'intervencionisme, no és descartable que el remei fos pitjor que la malaltia. Per a alguns, la temptació de fer una subdirecció general de la Desafecció Política i col·locar-hi dues dotzenes de càrrecs de confiança resultaria irrefrenable. Ja m'entenen.


Avui, 8 d'abril del 2008