Sociòleg i escriptor
Desde mi punto de vista, el punto flaco del discurso de Zapatero, y en general de todo el ritual de investidura, está en su escasa credibilidad. La legislatura pasada se caracterizó por el incumplimiento de las promesas, y no sabemos si lo ahora prometido va a tener la misma suerte final. [...] Yo diría que Zapatero estaba simulando un compromiso que acabará en nada. [...] Decía Baudrillard que la simulación y la disimulación apuntan a la suplantación de lo real por sus signos. Este es el grave problema de la política actual: que no permite distinguir lo verdadero y lo falso. ¿Qué ha habido de real y de fingido en el debate? Dentro de cuatro años lo sabremos.
La Vanguardia, 10 d'abril de 2008
Salvador Cardús i Ros
Sociòleg i escriptor
[...] El debat d'investidura que avui acaba cal acceptar-lo, doncs, com un gran bany de realisme polític. De política real. Són les campanyes electorals les que recorren a les vagues idealitats, són les que fan caricatura de la realitat i les que exasperen la falsa confrontació. Per dir-ho així, no és que l'abans de les eleccions sigui el temps de les conviccions i dels valors, i el després electoral sigui el temps de les renúncies i les traïcions. No: el que és temps de traïció i mentida, si puc recórrer a un terme fort, però que em sembla exacte, és el de la campanya electoral. I el temps de la virtut política és el del pacte, el de l'acord, el de la negociació segons la força real, a vegades el del regateig, el parany i l'estafa.
No voldria que aquestes ratlles fossin llegides com una acceptació passiva de la política real, com un exercici de cinisme, perquè no ho són. Simplement es tracta de no seguir-nos autoenganyant amb una visió ingènua sobre allò que no pot ser la política. I si en algun moment la política ens sembla un joc de traïdors més que no pas de patriotes, no ha de ser el temps del govern, sinó el temps de la captura del vot. Si hi ha baixesa i parany, és durant el temps electoral. I si hi ha d'haver retret, des del meu punt de vista, no és pas pels suposats incompliments als quals força la necessitat de construir alguna cosa sinó per la falsedat de les promeses prèvies només fetes per destruir l'adversari, tot i saber que després pot acabar essent l'aliat.
Acceptada aquesta perspectiva, en tot cas, el que caldria és revisar la naturalesa de les campanyes electorals, les estratègies de seducció per a l'obtenció del vot, els abrandaments teatral i les amenaces sense conseqüències. O revisar-les, o que el ciutadà sigui perfectament conscient de la seva dimensió fictícia. I, sobretot, el que convindria saber és quin és l'espai on s'han de situar les grans promeses de la política, quin és el lloc per dibuixar els horitzons que han d'orientar les petites i quotidianes decisions constructives o que han de fonamentar les decisions estratègiques a mitjà i llarg termini. En definitiva, caldria saber on cal establir el territori de la reflexió de fons, i quina mena de relació pot tenir amb les decisions de govern.[...]
Avui, 11 d'abril del 2008
[...] El debat d'investidura que avui acaba cal acceptar-lo, doncs, com un gran bany de realisme polític. De política real. Són les campanyes electorals les que recorren a les vagues idealitats, són les que fan caricatura de la realitat i les que exasperen la falsa confrontació. Per dir-ho així, no és que l'abans de les eleccions sigui el temps de les conviccions i dels valors, i el després electoral sigui el temps de les renúncies i les traïcions. No: el que és temps de traïció i mentida, si puc recórrer a un terme fort, però que em sembla exacte, és el de la campanya electoral. I el temps de la virtut política és el del pacte, el de l'acord, el de la negociació segons la força real, a vegades el del regateig, el parany i l'estafa.
No voldria que aquestes ratlles fossin llegides com una acceptació passiva de la política real, com un exercici de cinisme, perquè no ho són. Simplement es tracta de no seguir-nos autoenganyant amb una visió ingènua sobre allò que no pot ser la política. I si en algun moment la política ens sembla un joc de traïdors més que no pas de patriotes, no ha de ser el temps del govern, sinó el temps de la captura del vot. Si hi ha baixesa i parany, és durant el temps electoral. I si hi ha d'haver retret, des del meu punt de vista, no és pas pels suposats incompliments als quals força la necessitat de construir alguna cosa sinó per la falsedat de les promeses prèvies només fetes per destruir l'adversari, tot i saber que després pot acabar essent l'aliat.
Acceptada aquesta perspectiva, en tot cas, el que caldria és revisar la naturalesa de les campanyes electorals, les estratègies de seducció per a l'obtenció del vot, els abrandaments teatral i les amenaces sense conseqüències. O revisar-les, o que el ciutadà sigui perfectament conscient de la seva dimensió fictícia. I, sobretot, el que convindria saber és quin és l'espai on s'han de situar les grans promeses de la política, quin és el lloc per dibuixar els horitzons que han d'orientar les petites i quotidianes decisions constructives o que han de fonamentar les decisions estratègiques a mitjà i llarg termini. En definitiva, caldria saber on cal establir el territori de la reflexió de fons, i quina mena de relació pot tenir amb les decisions de govern.[...]
Avui, 11 d'abril del 2008
Ferran Sáez Mateu
Escriptor i professor a la URL
EL DESCRÈDIT DE LA DINÀMICA DELS PARTITS POLÍTICS
Desafeccions
La Fundació Jaume Bofill (www. fbofill.cat) va publicar fa poc un interessantíssim informe que duu per títol La desafecció política a Catalunya. Una mirada qualitativa, redactat per Ismael Blanco i Pau Mas. Parteix de 28 entrevistes fetes a polítics (8), empresaris (9), membres d'entitats diverses (6) i acadèmics (5). Com que aquest treball es pot consultar a la web que he indicat abans, no en faré cap resum; em limitaré a comentar alguns punts que considero decisius per tractar un problema que, tot i ser abstracte en si mateix, té traduccions tangibles i concretíssimes que cada cop resulten més preocupants. La primera conclusió de l'estudi és així de rotunda: "La desafecció existeix i és greu; per tant, convé emprendre mesures orientades a combatre-la". Aquest judici pot semblar exagerat, però parteix de fets objectius i fins i tot quantificables, que van de la baixa participació electoral fins al desprestigi de les institucions i els polítics, passant per fenòmens com l'augment anòmal del vot en blanc i la manca d'identificació amb els partits.
Caldria distingir, en tot cas, entre la desafecció, la indiferència, el descrèdit, l'hostilitat, la desconfiança i el cansament en relació a la política. També cal establir un llindar clar entre les suspicàcies cap als partits i la desconfiança genèrica envers el sistema. De vegades parlem de coses molt diferents posant-les sota un mateix nom. Per exemple, l' inacabable i confús procés estatutari no va generar, al meu entendre, una actitud generalitzada de desafecció sinó un sentiment proper a la fatiga col·lectiva. En canvi, és probable que la constitució del segon govern tripartit obrís dubtes sobre l'eficàcia dels mecanismes institucionals de representativitat democràtica basats en la regla de la majoria. Com diu l'informe, "hi ha factors conjunturals i específics de la política catalana que agreugen la desafecció".
Quan diem que una cosa és grossa o bé petita, ho fem sempre en relació a algun referent explícit o implícit. Així doncs, quan afirmem que ara hi ha més desafecció cap a la política que abans, de quin referent partim, en què pensem? Sense cap mena de dubtes, en la Transició. Bé, siguem precisos: en la idealització de la Transició. Si el lector es pren la molèstia de consultar els índexs de participació electoral del final de la dècada del 1970, comprovarà que no són substancialment diferents dels actuals. El que passa és que en la majoria d'assaigs o documentals sobre aquell període, com ara els de Victoria Prego, hi havia més salsa que cargols. Si partim d'aquella incerta èpica -en realitat, un exercici d'autohomenatge generacional-, arribarem a conclusions absurdes, en la mesura que el punt de partida és fictici.
No són inventades, en canvi, les valoracions sobre els polítics i les institucions fetes a final de la dècada del 1970 i les que es fan en l'actualitat: les pot consultar qui vulgui en qualsevol hemeroteca. Desconec si els enquestats mentien fa trenta anys o bé menteixen ara, però és clar que ja no tenen en la mateixa consideració els seus representants democràtics, ni a les institucions ni als partits. "S'estén la idea -diu l'informe de la Fundació Jaume Bofill- que la política és, sobretot, una lluita pel poder institucional i no pas un espai per a la transformació social".
En el rerefons de tot el que estem explicant hi ha una crisi de representativitat que és també una crisi de legitimitat en un sentit ampli. Ateses les dades d'afiliació, la gent no sembla sentir-se gaire identificada amb els sindicats; i tenint en compte les dades sobre l'abstenció, aquesta mateixa gent tampoc sembla gaire propera a l'ideari dels partits. Etcètera. Les causes d'aquesta palpable desafecció són variades i heterogènies; focalitzar-les en un sol punt resultaria, doncs, imprudent. Tot sembla indicar, però, que el descrèdit està més relacionat amb la dinàmica dels partits que no pas amb la política entesa genèricament.
Quins són els límits tolerables d'aquesta desafecció? És a dir: en quin moment podríem començar a preocupar-nos per la viabilitat del sistema de representació democràtica? Probablement, en el moment en què aquest fos avaluat per una part substancial de la ciutadania com un mecanisme obsolescent o inoperant, o ambdues coses alhora. Això ja va passar arreu d'Europa entre finals de la dècada del 1920 i començaments de la del 1930. Ambdues situacions són, en tots els sentits, incomparables. Però hi ha nous factors que llavors no existien i que ara convé tenir molt en compte, com per exemple els fluxos informatius associats a la digitalització. ¿Corregiran el fenomen en positiu o bé l'empitjoraran? No tenim encara prou perspectiva per determinar-ho fonamentadament.
La qüestió de la desafecció hauria d'incloure's en l'agenda política; però, atesa la tendència actual a la sobrelegislació i l'intervencionisme, no és descartable que el remei fos pitjor que la malaltia. Per a alguns, la temptació de fer una subdirecció general de la Desafecció Política i col·locar-hi dues dotzenes de càrrecs de confiança resultaria irrefrenable. Ja m'entenen.
Avui, 8 d'abril del 2008
EL DESCRÈDIT DE LA DINÀMICA DELS PARTITS POLÍTICS
Desafeccions
La Fundació Jaume Bofill (www. fbofill.cat) va publicar fa poc un interessantíssim informe que duu per títol La desafecció política a Catalunya. Una mirada qualitativa, redactat per Ismael Blanco i Pau Mas. Parteix de 28 entrevistes fetes a polítics (8), empresaris (9), membres d'entitats diverses (6) i acadèmics (5). Com que aquest treball es pot consultar a la web que he indicat abans, no en faré cap resum; em limitaré a comentar alguns punts que considero decisius per tractar un problema que, tot i ser abstracte en si mateix, té traduccions tangibles i concretíssimes que cada cop resulten més preocupants. La primera conclusió de l'estudi és així de rotunda: "La desafecció existeix i és greu; per tant, convé emprendre mesures orientades a combatre-la". Aquest judici pot semblar exagerat, però parteix de fets objectius i fins i tot quantificables, que van de la baixa participació electoral fins al desprestigi de les institucions i els polítics, passant per fenòmens com l'augment anòmal del vot en blanc i la manca d'identificació amb els partits.
Caldria distingir, en tot cas, entre la desafecció, la indiferència, el descrèdit, l'hostilitat, la desconfiança i el cansament en relació a la política. També cal establir un llindar clar entre les suspicàcies cap als partits i la desconfiança genèrica envers el sistema. De vegades parlem de coses molt diferents posant-les sota un mateix nom. Per exemple, l' inacabable i confús procés estatutari no va generar, al meu entendre, una actitud generalitzada de desafecció sinó un sentiment proper a la fatiga col·lectiva. En canvi, és probable que la constitució del segon govern tripartit obrís dubtes sobre l'eficàcia dels mecanismes institucionals de representativitat democràtica basats en la regla de la majoria. Com diu l'informe, "hi ha factors conjunturals i específics de la política catalana que agreugen la desafecció".
Quan diem que una cosa és grossa o bé petita, ho fem sempre en relació a algun referent explícit o implícit. Així doncs, quan afirmem que ara hi ha més desafecció cap a la política que abans, de quin referent partim, en què pensem? Sense cap mena de dubtes, en la Transició. Bé, siguem precisos: en la idealització de la Transició. Si el lector es pren la molèstia de consultar els índexs de participació electoral del final de la dècada del 1970, comprovarà que no són substancialment diferents dels actuals. El que passa és que en la majoria d'assaigs o documentals sobre aquell període, com ara els de Victoria Prego, hi havia més salsa que cargols. Si partim d'aquella incerta èpica -en realitat, un exercici d'autohomenatge generacional-, arribarem a conclusions absurdes, en la mesura que el punt de partida és fictici.
No són inventades, en canvi, les valoracions sobre els polítics i les institucions fetes a final de la dècada del 1970 i les que es fan en l'actualitat: les pot consultar qui vulgui en qualsevol hemeroteca. Desconec si els enquestats mentien fa trenta anys o bé menteixen ara, però és clar que ja no tenen en la mateixa consideració els seus representants democràtics, ni a les institucions ni als partits. "S'estén la idea -diu l'informe de la Fundació Jaume Bofill- que la política és, sobretot, una lluita pel poder institucional i no pas un espai per a la transformació social".
En el rerefons de tot el que estem explicant hi ha una crisi de representativitat que és també una crisi de legitimitat en un sentit ampli. Ateses les dades d'afiliació, la gent no sembla sentir-se gaire identificada amb els sindicats; i tenint en compte les dades sobre l'abstenció, aquesta mateixa gent tampoc sembla gaire propera a l'ideari dels partits. Etcètera. Les causes d'aquesta palpable desafecció són variades i heterogènies; focalitzar-les en un sol punt resultaria, doncs, imprudent. Tot sembla indicar, però, que el descrèdit està més relacionat amb la dinàmica dels partits que no pas amb la política entesa genèricament.
Quins són els límits tolerables d'aquesta desafecció? És a dir: en quin moment podríem començar a preocupar-nos per la viabilitat del sistema de representació democràtica? Probablement, en el moment en què aquest fos avaluat per una part substancial de la ciutadania com un mecanisme obsolescent o inoperant, o ambdues coses alhora. Això ja va passar arreu d'Europa entre finals de la dècada del 1920 i començaments de la del 1930. Ambdues situacions són, en tots els sentits, incomparables. Però hi ha nous factors que llavors no existien i que ara convé tenir molt en compte, com per exemple els fluxos informatius associats a la digitalització. ¿Corregiran el fenomen en positiu o bé l'empitjoraran? No tenim encara prou perspectiva per determinar-ho fonamentadament.
La qüestió de la desafecció hauria d'incloure's en l'agenda política; però, atesa la tendència actual a la sobrelegislació i l'intervencionisme, no és descartable que el remei fos pitjor que la malaltia. Per a alguns, la temptació de fer una subdirecció general de la Desafecció Política i col·locar-hi dues dotzenes de càrrecs de confiança resultaria irrefrenable. Ja m'entenen.
Avui, 8 d'abril del 2008
Ferran Mascarell
Historiador
"Caldrà refundar els partits polítics perquè la distància que hi ha entre la majoria de la gent i els polítics és conseqüència de les lògiques internes dels partits, cosa que fa que no sigui especialment interessant la política en aquest moment."
Avui, 5 d'abril de 2008
"Caldrà refundar els partits polítics perquè la distància que hi ha entre la majoria de la gent i els polítics és conseqüència de les lògiques internes dels partits, cosa que fa que no sigui especialment interessant la política en aquest moment."
Avui, 5 d'abril de 2008
Salvador Cardús
Sociòleg i escriptor
[...] Curiosament, acabem de tancar tot un cicle electoral, i malgrat que ens governen els que han obtingut les majories necessàries, al primer entrebanc resulta que els ciutadans no els consideren legitimats per prendre les decisions de què són responsables. El ciutadà vota partits favorables a la línia de molt alta tensió de manera contundent, i llavors apareixen minories actives que no es veuen compromeses amb aquests resultats electorals i que no respecten les regles de joc democràtiques. En altres ocasions, és a la inversa: ara sabem que el govern català va esperar que passessin les eleccions per plantejar l'afer dels possibles transvasaments d'aigua, i per tant, va obviar prendre una posició clara i pública quan tocava. Ara, és clar, no es pot queixar que els ciutadans no el trobin legitimat per decidir allò que va amagar. [...]
Avui, 4 d'abril de 2008
[...] Curiosament, acabem de tancar tot un cicle electoral, i malgrat que ens governen els que han obtingut les majories necessàries, al primer entrebanc resulta que els ciutadans no els consideren legitimats per prendre les decisions de què són responsables. El ciutadà vota partits favorables a la línia de molt alta tensió de manera contundent, i llavors apareixen minories actives que no es veuen compromeses amb aquests resultats electorals i que no respecten les regles de joc democràtiques. En altres ocasions, és a la inversa: ara sabem que el govern català va esperar que passessin les eleccions per plantejar l'afer dels possibles transvasaments d'aigua, i per tant, va obviar prendre una posició clara i pública quan tocava. Ara, és clar, no es pot queixar que els ciutadans no el trobin legitimat per decidir allò que va amagar. [...]
Avui, 4 d'abril de 2008
Jordi Negre Meléndez
Advocat
[...] El repte real de la democràcia a l'Estat espanyol són les llistes obertes, que poden aportar una major capacitat decisòria del ciutadà en els candidats escollits, i per tant una major incidència, de manera indirecta, en el partit polític, que haurà de tenir molt en compte el perfil dels seus candidats a l'hora de presentar-los al referendament directe del votant.
El sistema de llistes tancades provoca una gran llunyania dels candidats respecte a la ciutadania. No senten, a posteriori, una especial necessitat de rendir comptes davant els seus electors. Moltes persones voten llistes senceres a les eleccions sense una especial il·lusió, més com una aposta perquè no guanyi un altre partit que no pas per confiança en una opció concreta. Aquesta il·lusió seria molt més gran si els ciutadans tinguéssim l'opció d'escollir, amb el nostre vot directe, aquelles persones que considerem vàlides i en qui confiem. A qui després podrem dirigir-nos per reclamar els nostres drets. I per altra banda, sens cap mena de dubte, l'elecció directa mitigaria la galopant abstenció que està patint aquest país, a cada nou procés electoral, i possiblement rebaixaria a mínims el també creixent vot en blanc. Les llistes obertes han de ser una clara opció dins el futur polític d'aquest país i, de fet, fa molts anys que se'n parla. Hi ha hagut temps de sobra per instaurar-lo, fins i tot per retocar-lo una i més vegades. I en aquests moments jo em pregunto: Com és que només s'ha instaurat en una cambra tan poc coneguda i amb tan poc poder decisori com el Senat? No sembla difícil trobar la resposta.
El Punt, 31 de març de 2008
[...] El repte real de la democràcia a l'Estat espanyol són les llistes obertes, que poden aportar una major capacitat decisòria del ciutadà en els candidats escollits, i per tant una major incidència, de manera indirecta, en el partit polític, que haurà de tenir molt en compte el perfil dels seus candidats a l'hora de presentar-los al referendament directe del votant.
El sistema de llistes tancades provoca una gran llunyania dels candidats respecte a la ciutadania. No senten, a posteriori, una especial necessitat de rendir comptes davant els seus electors. Moltes persones voten llistes senceres a les eleccions sense una especial il·lusió, més com una aposta perquè no guanyi un altre partit que no pas per confiança en una opció concreta. Aquesta il·lusió seria molt més gran si els ciutadans tinguéssim l'opció d'escollir, amb el nostre vot directe, aquelles persones que considerem vàlides i en qui confiem. A qui després podrem dirigir-nos per reclamar els nostres drets. I per altra banda, sens cap mena de dubte, l'elecció directa mitigaria la galopant abstenció que està patint aquest país, a cada nou procés electoral, i possiblement rebaixaria a mínims el també creixent vot en blanc. Les llistes obertes han de ser una clara opció dins el futur polític d'aquest país i, de fet, fa molts anys que se'n parla. Hi ha hagut temps de sobra per instaurar-lo, fins i tot per retocar-lo una i més vegades. I en aquests moments jo em pregunto: Com és que només s'ha instaurat en una cambra tan poc coneguda i amb tan poc poder decisori com el Senat? No sembla difícil trobar la resposta.
El Punt, 31 de març de 2008
El vot en blanc creix però no es dispara
57.186 catalans (1,5%) van seguir l’opció abonada pels expresidents Barrera i Maragall. És la xifra més alta registrada a Catalunya en unes generals i supera de molt l’estatal. [...]
Augment significatiu
Les dades constaten que diumenge passat el vot en blanc va continuar tenint un significatiu augment, tot i que sense acabar de disparar-se. En total van ser 57.186 els electors catalans que van acudir a les urnes per dipositar-hi un sobre buit (l’1,5% del total), que suposen gairebé un 40% més que els 35.923 (el 0,89%) que ho van fer en les mateixes eleccions estatals del 2004. Amb tot, l’índex de vots en blanc del 9-M és el més alt recollit mai a Catalunya en uns comicis generals des del 1977. Els primers anys de la democràcia aquesta opció amb prou feines la secundaven el 0,19% dels electors –5.693– i es va mantenir sempre en registres allunyats de l’1%, llevat d’una repuntada al 2000 que la va situar a l’1,4%.
El vot en blanc recollit a Catalunya diumenge passat és notablement superior al dels territoris de la resta de l’Estat, que acostumen a quedar molt per sota de l’1%. Només va ser superat pel d’Euskadi –de l’1, 8%–, on la no participació als comicis de l’esquerra abertzale il·legalitzada afavoreix tradicionalment un nombre major d’aquest vot de protesta. Lleida i Girona són les demarcacions catalanes que van recollir-ne més, un 1,7%, mentre que a Barcelona se situava a l’1,5% i a Tarragona a l’1,3%.
Barrera
Barrera, que proposava votar en blanc com a toc d’atenció a CiU i ERC per la seva falta d’acord i exigència en reivindicacions nacionals bàsiques, conclou que “l’expressió del català emprenyat és la suma del vot en blanc i de l’augment de l’abstenció, ja que molts consideren que votar en blanc és com abstenir-se i ja no es van molestar a anar a votar”. L’abstenció, defensada per diversos col·lectius independentistes, va créixer notablement diumenge, ja que va ser d’un 28,9%, un 4% més alta –de 225.163 electors més– que 4 anys enrere. L’abstenció va ser un 4% superior que al conjunt de l’Estat.
Els 57.186 vots en blanc catalans del 9-M no van atrapar els 60.244 de les últimes eleccions al Parlament del 2006, en què la xifra es va doblar de cop i va arribar al 2%, una proporció que mai s’havia assolit als comicis per a la cambra catalana. Els vots blancs d’ara també van quedar per sota del 3% de les municipals de l’any passat –l’índex més alt de vot en blanc registrat a Catalunya en l’actual període democràtic–, que evidencien que aquesta opció de desaprovació política s’ha consolidat específicament al Principat al llarg de l’últim cicle electoral.
Vicenç Relats, Avui.cat, 16 de març de 2008
Augment significatiu
Les dades constaten que diumenge passat el vot en blanc va continuar tenint un significatiu augment, tot i que sense acabar de disparar-se. En total van ser 57.186 els electors catalans que van acudir a les urnes per dipositar-hi un sobre buit (l’1,5% del total), que suposen gairebé un 40% més que els 35.923 (el 0,89%) que ho van fer en les mateixes eleccions estatals del 2004. Amb tot, l’índex de vots en blanc del 9-M és el més alt recollit mai a Catalunya en uns comicis generals des del 1977. Els primers anys de la democràcia aquesta opció amb prou feines la secundaven el 0,19% dels electors –5.693– i es va mantenir sempre en registres allunyats de l’1%, llevat d’una repuntada al 2000 que la va situar a l’1,4%.
El vot en blanc recollit a Catalunya diumenge passat és notablement superior al dels territoris de la resta de l’Estat, que acostumen a quedar molt per sota de l’1%. Només va ser superat pel d’Euskadi –de l’1, 8%–, on la no participació als comicis de l’esquerra abertzale il·legalitzada afavoreix tradicionalment un nombre major d’aquest vot de protesta. Lleida i Girona són les demarcacions catalanes que van recollir-ne més, un 1,7%, mentre que a Barcelona se situava a l’1,5% i a Tarragona a l’1,3%.
Barrera
Barrera, que proposava votar en blanc com a toc d’atenció a CiU i ERC per la seva falta d’acord i exigència en reivindicacions nacionals bàsiques, conclou que “l’expressió del català emprenyat és la suma del vot en blanc i de l’augment de l’abstenció, ja que molts consideren que votar en blanc és com abstenir-se i ja no es van molestar a anar a votar”. L’abstenció, defensada per diversos col·lectius independentistes, va créixer notablement diumenge, ja que va ser d’un 28,9%, un 4% més alta –de 225.163 electors més– que 4 anys enrere. L’abstenció va ser un 4% superior que al conjunt de l’Estat.
Els 57.186 vots en blanc catalans del 9-M no van atrapar els 60.244 de les últimes eleccions al Parlament del 2006, en què la xifra es va doblar de cop i va arribar al 2%, una proporció que mai s’havia assolit als comicis per a la cambra catalana. Els vots blancs d’ara també van quedar per sota del 3% de les municipals de l’any passat –l’índex més alt de vot en blanc registrat a Catalunya en l’actual període democràtic–, que evidencien que aquesta opció de desaprovació política s’ha consolidat específicament al Principat al llarg de l’últim cicle electoral.
Vicenç Relats, Avui.cat, 16 de març de 2008
Ada Castells
Periodista
[...] Sap que els seus ja no guanyen i, si guanyen, tampoc no sap què faran perquè resulta que en democràcia ja s'ha donat per fet que això és possible. Un pot votar sense saber ben bé si és coherent amb les seves idees i això no es considera escandalós sinó el més natural del món. Pitjor encara, un pot votar amb una única convicció: saber qui vol que perdi, però no tenir ni idea qui vol que guanyi. És així de trist [...] amb aquell escepticisme de qui viu en una democràcia desgastada. Guanyi qui guanyi aquesta és la veritable derrota.
Avui, 10 de març de 2008
[...] Sap que els seus ja no guanyen i, si guanyen, tampoc no sap què faran perquè resulta que en democràcia ja s'ha donat per fet que això és possible. Un pot votar sense saber ben bé si és coherent amb les seves idees i això no es considera escandalós sinó el més natural del món. Pitjor encara, un pot votar amb una única convicció: saber qui vol que perdi, però no tenir ni idea qui vol que guanyi. És així de trist [...] amb aquell escepticisme de qui viu en una democràcia desgastada. Guanyi qui guanyi aquesta és la veritable derrota.
Avui, 10 de març de 2008
Crònica d'un dia d'un apoderat
Ser apoderat és una forma especial de viure les eleccions. Passejar-se pels col•legis electorals des del matí fins al vespre t'aporta informació de primera mà sobre qui i quan va a votar, quines dificultats troba la gent, i veus el desplegament humà, policial i material que implica una jornada com la d’ahir. També et dóna l'oportunitat de veure petits aspectes d’aquesta “gran festa de la democràcia” (com els agrada de dir), com les trifulgues que ahir a la nit vivien dos interventors, un del partit popular i un altre del partit socialista: eren les 8 del vespre i el del partit popular volia tancar les urnes, com semblava que pertocava per horari, però el del partit socialista recordava que el col•legi havia obert deu minuts tard al matí i que per tant també havien de tancar també deu minuts més tard. En qualsevol cas, la decisió no era seva, però escoltar-los reflexionar i pressionar va ser estimulant. Que cadascú en tregui les conclusions que vulgui.
Un altre petit fenomen de la democràcia que es pot observar és que, encara que hi hagi 11 hores per votar (9:00-20:00), sempre hi ha algú que arriba tard. Potser això ens hauria de fer reflexionar sobre quina és la millor hora per tancar un col•legi electoral i potser ha arribat el moment de tancar-los a les nou o les deu de la nit. Encara que això no evitarà que algú faci tard, sempre passarà, però sí que pot augmentar una mica la participació, un fet, per cert, que s'ha passat molt per alt: com que l'abstenció de les generals sempre és més baixa respecte de les altres eleccions, sembla que la participació hagi pujat quan en realitat el que ha fet és baixar.
Passejar pels col•legis, buscar les paperetes d'Escons insubmisos, parlar amb un altre apoderat, ser un observador… moltes són les gràcies de ser apoderat. Tanmateix ahir, afortunadament, vaig trobar a faltar aquells col•legis on les nostres paperetes no hi eren: si vam visitar 40 col•legis electorals, als 40 hi havia les nostres paperetes, i a la majoria també hi eren dins les cabines de vot secret. Que manquin les nostres paperetes sempre ha sigut estimulant, encara que molt trist. Aquesta vegada, també per sort, ningú ens ha escrit ni trucat, com altres vegades, dient-nos que no ens havia pogut votar perquè no hi havia les nostres paperetes. D'aquestes estimulants incomoditats només va quedar el necessari policia que em va preguntar si jo era interventor o apoderat, ja que si no ho era no podia dur el logo del partit. Que n'és d'estreta la llei pels partits petits! Quatre o cinc col•legis més tard, un apoderat "de cuyo partido no quiero acordarme" em va recordar la mateixa norma electoral. Evidentment els vaig contestar que duia el logo perquè podia portar-lo. I així es va acabar la discussió, sense ni haver d'ensenyar l'acreditació d'apoderat.
Bé, espero haver fet un breu retrat d'anècdotes electorals. Encara que no ho sembli, m'agradaria animar-vos a ser apoderats en les properes eleccions. Apoderats d'Escons insubmisos, és clar.
Sebastià Llorach
Apoderat d'Escons insubmisos
Un altre petit fenomen de la democràcia que es pot observar és que, encara que hi hagi 11 hores per votar (9:00-20:00), sempre hi ha algú que arriba tard. Potser això ens hauria de fer reflexionar sobre quina és la millor hora per tancar un col•legi electoral i potser ha arribat el moment de tancar-los a les nou o les deu de la nit. Encara que això no evitarà que algú faci tard, sempre passarà, però sí que pot augmentar una mica la participació, un fet, per cert, que s'ha passat molt per alt: com que l'abstenció de les generals sempre és més baixa respecte de les altres eleccions, sembla que la participació hagi pujat quan en realitat el que ha fet és baixar.
Passejar pels col•legis, buscar les paperetes d'Escons insubmisos, parlar amb un altre apoderat, ser un observador… moltes són les gràcies de ser apoderat. Tanmateix ahir, afortunadament, vaig trobar a faltar aquells col•legis on les nostres paperetes no hi eren: si vam visitar 40 col•legis electorals, als 40 hi havia les nostres paperetes, i a la majoria també hi eren dins les cabines de vot secret. Que manquin les nostres paperetes sempre ha sigut estimulant, encara que molt trist. Aquesta vegada, també per sort, ningú ens ha escrit ni trucat, com altres vegades, dient-nos que no ens havia pogut votar perquè no hi havia les nostres paperetes. D'aquestes estimulants incomoditats només va quedar el necessari policia que em va preguntar si jo era interventor o apoderat, ja que si no ho era no podia dur el logo del partit. Que n'és d'estreta la llei pels partits petits! Quatre o cinc col•legis més tard, un apoderat "de cuyo partido no quiero acordarme" em va recordar la mateixa norma electoral. Evidentment els vaig contestar que duia el logo perquè podia portar-lo. I així es va acabar la discussió, sense ni haver d'ensenyar l'acreditació d'apoderat.
Bé, espero haver fet un breu retrat d'anècdotes electorals. Encara que no ho sembli, m'agradaria animar-vos a ser apoderats en les properes eleccions. Apoderats d'Escons insubmisos, és clar.
Sebastià Llorach
Apoderat d'Escons insubmisos
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
