Escons Insubmisos

Escons insubmisos es ara Escons en Blanc

2010-04-25T16:13:00.005+02:00

Tornem a ser aqui!

Estigueu ben atents, que ara es el nostre moment.

Escons en Blanc

2008-06-20T19:35:00.003+02:00

Podeu contactar amb noslatres a la pàgina web d'Escons en Blanc

Per a qualsevol qüestió, podeu escriure a info@esconsenblanc.org

Moltes gràcies

Escons en Blanc

Salvador Cardús i Ros

2008-06-20T19:34:00.000+02:00

Escriptor i sociòleg

Com que la política s'ha convertit més en l'art d'imposar una interpretació de la realitat que en la capacitat de transformar-la, sovint és la mateixa política la que queda atrapada en la teranyina d'especulacions que ella ha alimentat. (...)

Avui, 20 de juny del 2008

LA CONTRA

2008-06-20T19:32:00.001+02:00

RAIMON PANIKKAR: Ese es el gran error de nuestro tiempo: dejar la política a los profesionales. La vida política no es un oficio, es una dimensión irrenunciable de cada uno de nosotros.

LLUÍS AMIGUET: Vuelvo con un propósito en mi alforja: la política es demasiado importante para dejársela a los políticos. ¡Basta de quejarnos de los políticos y militemos, actuemos y sustituyámoslos!

La Vanguardia, 17 de juny del 2008

Romeu

2008-06-12T09:20:00.001+02:00

Humorista

El País, 12 de juny del 2008

Romeu

2008-05-23T23:42:00.002+02:00

Humorista

El País, 22 de maig del 2008

Joan Subirats

2008-05-23T23:41:00.001+02:00

Catedrático de Ciencia Política de la UAB

Desconfianza

Estos días la confianza está de moda en el escenario político institucional. O más bien la desconfianza. [...] Cuanto más se complican las relaciones sociales, cuanto más entramos en lo que Michael Walzer califica como una "sociedad de lejanías", más necesitamos contar con depósitos o rincones de confianza en los que descargar las incertidumbres y las tensiones del día a día. Gobernar cada día es más complicado. Y la confianza es un bien cada día más escaso.

[...] Desde la perspectiva democrática, las bases de la desconfianza son distintas. En este caso, la preocupación es conseguir que el poder político sea consistente con los compromisos adquiridos ante la ciudadanía y, por tanto, mantener la exigencia y la legitimidad inicial basada en la capacidad del poder de servir al interés general. La desconfianza se convierte así en contrademocracia, o en una democracia vigilante, que exige transparencia, rendición de cuentas, posibilidad de remoción y posibilidad de imputación. La creciente imprevisibilidad técnica, económica y social hace crecer la sensación de ingobernabilidad y de descontrol, pero al mismo tiempo recarga las exigencias sobre los gobernantes, al ser ellos quienes representan la única posibilidad de solución y de sentido colectivo que sigue atesorando la política, crecientemente desacreditada, pero crecientemente necesaria.

En este sistema de desconfianza generalizada, no es extraño que el informe presentado por la Generalitat sobre las razones del creciente abstencionismo de nuestra sociedad (www.gencat.cat), que ha coordinado el profesor Josep Maria Vallès, vuelva a recordarnos que nuestra ciudadanía mantiene un bajo interés por la política, una dificultad por la comprensión de los procesos políticos, una desconfianza notable en la capacidad ciudadana para influir en las decisiones de los políticos y una valoración baja o muy baja de las instituciones y, sobre todo, de los partidos y del personal político. Como dice el informe, "todas estas actitudes y opiniones configuran el fenómeno general de la desafección política". Sin confianza, no hay afecto. Pero lo que deberíamos preguntarnos es si necesitamos afección o más bien lo que tenemos que construir es un nuevo impulso de ciudadanía democrática basado precisamente en la desconfianza, en la capacidad de controlar una democracia institucional a la que ya no es posible querer sin más.

La abstención es significativa; crece de manera implacable y es mayor en los espacios en que las condiciones de vida son peores. Pero deberíamos evitar confundir participación política con ejercicio del voto. Se están diversificando los canales de expresión política. Mientras los partidos ven erosionada su credibilidad, surgen nuevos sujetos colectivos que expresan intereses tan generales o tan parciales como los propios partidos. Van apareciendo nuevas formas democráticas, más constantes y no tan ritualizadas como las elecciones. La gente expresa reivindicaciones, se queja, se expresa de manera significativa, a pesar de que no lo haga de manera sistemática y a través de los mismos canales. Hay notables formas de implicación civil, manifestada en espacios que, si bien no están institucionalizados, cumplen funciones claras de articulación. Y tampoco podemos olvidar la intervención social en muchos procesos locales y globales. Expresión, implicación e intervención son otros tantos aspectos de vida democrática no despreciables, y tampoco reducibles a esa forma aparentemente superior, pero limitada en sus aspectos emotivos y diarios, que es el rito electoral. No podemos pedirle a la gente que entienda y que comparta la política institucional si desde las propias instituciones cada día se entiende menos dónde estamos. Sin duda falta aún la capacidad de que ese conjunto de prácticas alternativas converja en una narración común, y tampoco está claro que ella sea posible ni deseable. Pero lo que no podemos hacer es despreciar por "negativa" esa forma democrática de participación que es la vigilancia desconfiada.

El País, 20 de maig del 2008

Vicent Partal

2008-05-16T19:14:00.000+02:00

Periodista

[...] I és aleshores que es manifesta la genialitat del nostre benvolgut govern: per comptes de reconèixer que la realitat ha canviat, prova de canviar la realitat. Quan tot just fa tretze mesos que definia on començava l'estat de sequera important, ara decideix que la sequera ja no comença on començava: canvia el decret i en pau. Tant en pau que des d'ara serà el govern qui decidirà, basant-se en la seua opinió, quan hi haurà sequera i quan deixarà d'haver-n'hi. És a dir, que passem d'una situació fiscalitzable, controlable i discutible amb arguments sensats, amb unes regles de joc públiques, a una situació en què la voluntat del govern és l'única cosa que compta, i la seua opinió, l'única que determina les regles de joc. Dit d'una altra manera: passem d'una democràcia a una república bananera.

Vilaweb, 16 de maig del 2008

Jordi Juan

2008-05-12T17:05:00.001+02:00

Periodista

El Departament d´Interior, Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat ha tenido a bien realizar un estudio sobre las causas de la desafección que sienten muchos ciudadanos hacia la política. ¿Por qué aumenta la abstención? ¿Por qué baja la afiliación en sindicatos y partidos políticos? ¿Por qué crece, en cambio, la aparición de movimientos alternativos o plataformas independientes?

Tras una atenta lectura de los 52 folios del texto - apenas 86.000 caracteres si le descontamos el prólogo-, la conclusión es que parte de la desconfianza de los ciudadanos viene en parte por estudios como este. El departamento de Joan Saura se podía haber gastado los 24.200 euros en alguna cosa más útil que un conjunto de reflexiones más o menos bienintencionadas sobre cómo debería ser la labor de políticos y periodistas. Que además el informe se encargue a un ex conseller de la Generalitat del tripartito - Josep Maria Vallès- que ha formado parte y ha sido testigo directo de la etapa analizada no sólo resta valor al informe, sino que contribuye a generar una sensación de tomadura de pelo.

¿Por qué hay desafección? De forma gratuita y sin que les cueste un euro a las arcas de la Generalitat, les podría enumerar una lista de actitudes que llevan al distanciamiento de la opinión pública. Podríamos empezar por la falta de respeto de los gobernantes hacia sus ciudadanos. En Gran Bretaña, a los funcionarios se les denomina civil servant.Fíjense en la palabra: servidores públicos. Aquí llega un político a un despacho y se lo hace suyo como si fuera su cortijo. A diferencia de democracias con muchos más años de desarrollo como la británica, aquí no dimite nadie. Ha de producirse una hecatombe para que suceda. Se puede mentir, engañar o ser incoherente diciendo una cosa hoy y otra mañana. Y no pasará nada. Lo hemos visto estos días en el conflicto del agua.

En el acceso a los altos cargos de los diferentes departamentos prevalece el carnet y el amiguismo sobre las aptitudes. Esto vale para los actuales gobiernos tripartitos como para los anteriores de CiU, o los del PP o PSOE.

Podríamos añadir también que los votantes piden una administración eficaz. Que sólo se perciba cuando es realmente necesaria y no a la inversa. La gente no quiere tener la sensación de que está perseguida por aquellos a quienes les paga sus impuestos. Por ejemplo, les gustaría notar la presencia de los Mossos d´Esquadra cuando tienen un problema de seguridad, y no sentirse acosados por ellos de forma arbitraria. Que las inspecciones fiscales afecten no sólo a quienes pagan religiosamente sus impuestos y deje de exonerar a la economía sumergida.

El informe de Vallès critica a los medios de comunicación. Seguro que tienen parte de culpa. Pero los periodistas no podemos engañar a los lectores. No podemos presentar a la clase política actual como una cosa diferente de la que es. El espejo en el que se ven no les gusta nada, pero les refleja exactamente tal como son.

Montilla, todo o nada
Tres ejemplos de desafección. Caso uno: el president Montilla ha vuelto a dar un paso al frente en su discurso reivindicativo de exigencia de solucionar el sistema de financiación. Bravo. Puede tener a mucha gente del país apoyándole. Su problema es que ya no puede volver atrás. Si el Gobierno demora la solución al problema de la financiación, Montilla no podrá entonces mirar hacia otro lado. Nadie le creería después.

Contra la ´costra´
Caso dos. Mal favor le han hecho al PSC los últimos comentarios despectivos de sus dirigentes Joan Ferran y Manuel Mas hacia TV3 y Catalunya Ràdio. A este último, el director de comunicación de la Generalitat, Antoni Bolaño, le tuvo que pedir que retirase su blog contra Mònica Terribas. Pero en ambos casos se ha de defender su valentía a la hora de expresar sus opiniones. Pueden estar muy equivocados o no, pero es bueno que los políticos digan lo que piensan. Así también se combate la desafección.

Lección de Esquerra
Caso tres. La denostada Esquerra Republicana tiene muchos motivos de censura. Ahora bien, finalmente escogerá el próximo 7 de junio a sus dirigentes mediante el sistema democrático más puro: mediante el voto secreto en urna de sus militantes. No todos los partidos políticos pueden hacer una cosa igual.

La Vanguardia, 12 de maig del 2008

Joan Oliver

2008-05-10T12:10:00.000+02:00

Peridodista

Desafecció

Ahir el conseller d'Interior i Participació i l'exconseller Vallès van presentar un estudi sobre les causes que poden explicar l'elevada abstenció a les eleccions al Parlament de Catalunya del 2006 i a les municipals del 2007. L'estudi és força interessant tot i que sembla excessivament obsessionat en el paper (suposadament negatiu) dels mitjans de comunicació. En tot cas, perquè no ens diguin que els "opinadors" (l'estudi posa sempre aquesta paraula entre cometes, vés a saber per què) donem sempre una visió negativa de les coses, que quedi constància que el text és valuós, que la proposta de debat social anunciada pel conseller Saura és benvinguda i que l'exercici de transparència que es fa sobre els cost del treball és exemplar.

Culpables?

Dites les coses bones, cal remarcar, però, que això de voler fer veure que els mitjans som els responsables que la gent tingui una imatge negativa de la política és francament una visió molt parcial de la jugada. Ve a ser com l'eterna cançoneta de tots els que manen: sempre consideren que ells ho fan tot bé i que l'únic problema que tenen és de comunicació. Com que l'estudi se centra en un país concret (el nostre) i en un període concret (2006-2007), el que està avaluant és la percepció negativa que els ciutadans van tenir del primer tripartit i del procés d'elaboració de l'Estatut. Que aquell govern i aquell procés van ser un desori, és una dada. No és una invenció dels mitjans i els opinadors, sense cometes. Potser la meva visió d'opinador és parcial, però tampoc deu ser massa imparcial la d'en Vallès, que va ser conseller de Justícia durant el període analitzat.

Sistema electoral

El que més sobta de l'estudi presentat ahir no és, però, la dèria amb els mitjans i els opinadors, sinó que no s'esmenti el que segurament és l'element clau de qualsevol projecte per combatre la desafecció política dels catalans: la necessitat de reformar a fons el sistema electoral per donar més capacitat de decisió als votants. Sense això no hi ha res a fer. La distància entre ciutadans i polítics s'explica essencialment pel tipus de partits polítics que tenim i els partits no canviaran fins que no tinguem un nou sistema electoral.

Avui, 10 de maig del 2008

Romeu

2008-05-05T15:52:00.000+02:00

Humorista

El País, 5 de maig del 2008

Romeu

2008-04-30T20:07:00.003+02:00

Humorista

El País, 30 d'abril del 2008

Vicent Partal

2008-04-28T19:19:00.000+02:00

Periodista

Hom no dimiteix per a donar satisfacció als altres, mai. Hom dimiteix per a satisfer la pròpia consciència, quan alguna cosa d'una gravetat important ha estat feta sota la pròpia autoritat o responsabilitat. Per això sorprèn tant que ningú no dimitisca en aquest país. Ni quan la gent sota la seua responsabilitat la fa tan grossa com segrestar oficialment durant un cap de setmana una persona que no és culpable de res, sense voler ni escoltar les obvietats que explica, sense preocupar-se ni de comprovar un currículum i unes dades ben a l'abast.

Vilaweb, 28 d'abril del 2008

Jordi Cabré

2008-04-14T22:32:00.001+02:00

Escriptor

[...] En tota aquesta història s'ha mentit al Parlament i no dimitirà ningú, s'ha ocultat informació i no es cessarà ningú, s'ha actuat d'esquena al territori i s'ha desvirtuat una antiga postura ideològica sense que assumeixin responsabilitats els caps de les formacions polítiques que la promovien. Però, de tot plegat, el que és més greu és que es rebutja una alternativa com la del Roine perquè és a 15 anys vista. En primer lloc, no se sap d'on surt la famosa xifra temporal. Però és que, en segon lloc, tots els nostres consellers tenen fills o almenys nebots. ¿S'imaginen un conseller dirigint-se al seu fill o al seu nebot dient-li que per a ell no es prendran en consideració mesures de futur? ¿Que les seves necessitats d'adult no ens preocupen? ¿Que tenim un incendi polític més urgent, que abans ens volem salvar nosaltres? ¿I, a més, que no convé fer favors a les propostes de l'oposició? El més greu de la situació que vivim no és la sequera, ni la mentida, ni la covardia: és el menyspreu permanent als ciutadans. Als d'ara i als que vindran.

Avui, 14 d'abril del 2008

Santi Nolla

2008-04-14T22:29:00.002+02:00

Periodista

Costarà convèncer els ciutadans que confiïn en els polítics després d'observar com s'ha conduït, i com s'està conduint encara a hores d'ara, la crisi de l'aigua. Un mes després que els ciutadans acudissin a les urnes, els polítics segueixen posant en relleu que els costa jugar en equip. [...]

Resulta, però, decebedor veure que ni en un cas com aquest, qualificat pel mateix conseller d'"emergència nacional", els polítics no es puguin posar d'acord i resoldre la greu crisi de la sequera.

Tothom vol guanyar la seva batalla particular, imposar el seu criteri per sobre de l'altre, no cedir en cap plantejament. A Catalunya, cada vegada costa més jugar en equip.

És evident que cadascú defensa la seva quota política, però els catalans hauríem de fer l'esforç de posar-nos d'acord en les grans línies estratègiques. Sobretot per tal d'anar cap endavant.

I és que tenim un problema: la falta de capacitat de treball col·lectiu en els aparells més alts de decisió. En els aparells dels partits. Hi ha una clara tendència a l'individualisme, costa sumar. Fa la sensació que cada jugador va pel seu compte. I, en futbol, ja se sap que el més fàcil és marcar un únic jugador. Més difícil és fer front a un equip cohesionat. [...]

Avui, 13 d'abril del 2008

Salvador Cardús

2008-04-14T22:27:00.005+02:00

Sociòleg i escriptor

Desde mi punto de vista, el punto flaco del discurso de Zapatero, y en general de todo el ritual de investidura, está en su escasa credibilidad. La legislatura pasada se caracterizó por el incumplimiento de las promesas, y no sabemos si lo ahora prometido va a tener la misma suerte final. [...] Yo diría que Zapatero estaba simulando un compromiso que acabará en nada. [...] Decía Baudrillard que la simulación y la disimulación apuntan a la suplantación de lo real por sus signos. Este es el grave problema de la política actual: que no permite distinguir lo verdadero y lo falso. ¿Qué ha habido de real y de fingido en el debate? Dentro de cuatro años lo sabremos.

La Vanguardia, 10 d'abril de 2008

Salvador Cardús i Ros

2008-04-14T22:27:00.004+02:00

Sociòleg i escriptor

[...] El debat d'investidura que avui acaba cal acceptar-lo, doncs, com un gran bany de realisme polític. De política real. Són les campanyes electorals les que recorren a les vagues idealitats, són les que fan caricatura de la realitat i les que exasperen la falsa confrontació. Per dir-ho així, no és que l'abans de les eleccions sigui el temps de les conviccions i dels valors, i el després electoral sigui el temps de les renúncies i les traïcions. No: el que és temps de traïció i mentida, si puc recórrer a un terme fort, però que em sembla exacte, és el de la campanya electoral. I el temps de la virtut política és el del pacte, el de l'acord, el de la negociació segons la força real, a vegades el del regateig, el parany i l'estafa.

No voldria que aquestes ratlles fossin llegides com una acceptació passiva de la política real, com un exercici de cinisme, perquè no ho són. Simplement es tracta de no seguir-nos autoenganyant amb una visió ingènua sobre allò que no pot ser la política. I si en algun moment la política ens sembla un joc de traïdors més que no pas de patriotes, no ha de ser el temps del govern, sinó el temps de la captura del vot. Si hi ha baixesa i parany, és durant el temps electoral. I si hi ha d'haver retret, des del meu punt de vista, no és pas pels suposats incompliments als quals força la necessitat de construir alguna cosa sinó per la falsedat de les promeses prèvies només fetes per destruir l'adversari, tot i saber que després pot acabar essent l'aliat.

Acceptada aquesta perspectiva, en tot cas, el que caldria és revisar la naturalesa de les campanyes electorals, les estratègies de seducció per a l'obtenció del vot, els abrandaments teatral i les amenaces sense conseqüències. O revisar-les, o que el ciutadà sigui perfectament conscient de la seva dimensió fictícia. I, sobretot, el que convindria saber és quin és l'espai on s'han de situar les grans promeses de la política, quin és el lloc per dibuixar els horitzons que han d'orientar les petites i quotidianes decisions constructives o que han de fonamentar les decisions estratègiques a mitjà i llarg termini. En definitiva, caldria saber on cal establir el territori de la reflexió de fons, i quina mena de relació pot tenir amb les decisions de govern.[...]

Avui, 11 d'abril del 2008

Ferran Sáez Mateu

2008-04-14T22:24:00.002+02:00

Escriptor i professor a la URL

EL DESCRÈDIT DE LA DINÀMICA DELS PARTITS POLÍTICS
Desafeccions

La Fundació Jaume Bofill (www. fbofill.cat) va publicar fa poc un interessantíssim informe que duu per títol La desafecció política a Catalunya. Una mirada qualitativa, redactat per Ismael Blanco i Pau Mas. Parteix de 28 entrevistes fetes a polítics (8), empresaris (9), membres d'entitats diverses (6) i acadèmics (5). Com que aquest treball es pot consultar a la web que he indicat abans, no en faré cap resum; em limitaré a comentar alguns punts que considero decisius per tractar un problema que, tot i ser abstracte en si mateix, té traduccions tangibles i concretíssimes que cada cop resulten més preocupants. La primera conclusió de l'estudi és així de rotunda: "La desafecció existeix i és greu; per tant, convé emprendre mesures orientades a combatre-la". Aquest judici pot semblar exagerat, però parteix de fets objectius i fins i tot quantificables, que van de la baixa participació electoral fins al desprestigi de les institucions i els polítics, passant per fenòmens com l'augment anòmal del vot en blanc i la manca d'identificació amb els partits.

Caldria distingir, en tot cas, entre la desafecció, la indiferència, el descrèdit, l'hostilitat, la desconfiança i el cansament en relació a la política. També cal establir un llindar clar entre les suspicàcies cap als partits i la desconfiança genèrica envers el sistema. De vegades parlem de coses molt diferents posant-les sota un mateix nom. Per exemple, l' inacabable i confús procés estatutari no va generar, al meu entendre, una actitud generalitzada de desafecció sinó un sentiment proper a la fatiga col·lectiva. En canvi, és probable que la constitució del segon govern tripartit obrís dubtes sobre l'eficàcia dels mecanismes institucionals de representativitat democràtica basats en la regla de la majoria. Com diu l'informe, "hi ha factors conjunturals i específics de la política catalana que agreugen la desafecció".

Quan diem que una cosa és grossa o bé petita, ho fem sempre en relació a algun referent explícit o implícit. Així doncs, quan afirmem que ara hi ha més desafecció cap a la política que abans, de quin referent partim, en què pensem? Sense cap mena de dubtes, en la Transició. Bé, siguem precisos: en la idealització de la Transició. Si el lector es pren la molèstia de consultar els índexs de participació electoral del final de la dècada del 1970, comprovarà que no són substancialment diferents dels actuals. El que passa és que en la majoria d'assaigs o documentals sobre aquell període, com ara els de Victoria Prego, hi havia més salsa que cargols. Si partim d'aquella incerta èpica -en realitat, un exercici d'autohomenatge generacional-, arribarem a conclusions absurdes, en la mesura que el punt de partida és fictici.

No són inventades, en canvi, les valoracions sobre els polítics i les institucions fetes a final de la dècada del 1970 i les que es fan en l'actualitat: les pot consultar qui vulgui en qualsevol hemeroteca. Desconec si els enquestats mentien fa trenta anys o bé menteixen ara, però és clar que ja no tenen en la mateixa consideració els seus representants democràtics, ni a les institucions ni als partits. "S'estén la idea -diu l'informe de la Fundació Jaume Bofill- que la política és, sobretot, una lluita pel poder institucional i no pas un espai per a la transformació social".

En el rerefons de tot el que estem explicant hi ha una crisi de representativitat que és també una crisi de legitimitat en un sentit ampli. Ateses les dades d'afiliació, la gent no sembla sentir-se gaire identificada amb els sindicats; i tenint en compte les dades sobre l'abstenció, aquesta mateixa gent tampoc sembla gaire propera a l'ideari dels partits. Etcètera. Les causes d'aquesta palpable desafecció són variades i heterogènies; focalitzar-les en un sol punt resultaria, doncs, imprudent. Tot sembla indicar, però, que el descrèdit està més relacionat amb la dinàmica dels partits que no pas amb la política entesa genèricament.

Quins són els límits tolerables d'aquesta desafecció? És a dir: en quin moment podríem començar a preocupar-nos per la viabilitat del sistema de representació democràtica? Probablement, en el moment en què aquest fos avaluat per una part substancial de la ciutadania com un mecanisme obsolescent o inoperant, o ambdues coses alhora. Això ja va passar arreu d'Europa entre finals de la dècada del 1920 i començaments de la del 1930. Ambdues situacions són, en tots els sentits, incomparables. Però hi ha nous factors que llavors no existien i que ara convé tenir molt en compte, com per exemple els fluxos informatius associats a la digitalització. ¿Corregiran el fenomen en positiu o bé l'empitjoraran? No tenim encara prou perspectiva per determinar-ho fonamentadament.

La qüestió de la desafecció hauria d'incloure's en l'agenda política; però, atesa la tendència actual a la sobrelegislació i l'intervencionisme, no és descartable que el remei fos pitjor que la malaltia. Per a alguns, la temptació de fer una subdirecció general de la Desafecció Política i col·locar-hi dues dotzenes de càrrecs de confiança resultaria irrefrenable. Ja m'entenen.

Avui, 8 d'abril del 2008

Romeu

2008-04-12T13:16:00.000+02:00

Humorista

El País, 12 d'abril de 2008

Ferran Mascarell

2008-04-06T19:46:00.001+02:00

Historiador

"Caldrà refundar els partits polítics perquè la distància que hi ha entre la majoria de la gent i els polítics és conseqüència de les lògiques internes dels partits, cosa que fa que no sigui especialment interessant la política en aquest moment."

Avui, 5 d'abril de 2008

Salvador Cardús

2008-04-04T11:10:00.001+02:00

Sociòleg i escriptor

[...] Curiosament, acabem de tancar tot un cicle electoral, i malgrat que ens governen els que han obtingut les majories necessàries, al primer entrebanc resulta que els ciutadans no els consideren legitimats per prendre les decisions de què són responsables. El ciutadà vota partits favorables a la línia de molt alta tensió de manera contundent, i llavors apareixen minories actives que no es veuen compromeses amb aquests resultats electorals i que no respecten les regles de joc democràtiques. En altres ocasions, és a la inversa: ara sabem que el govern català va esperar que passessin les eleccions per plantejar l'afer dels possibles transvasaments d'aigua, i per tant, va obviar prendre una posició clara i pública quan tocava. Ara, és clar, no es pot queixar que els ciutadans no el trobin legitimat per decidir allò que va amagar. [...]

Avui, 4 d'abril de 2008

El Roto

2008-03-31T10:53:00.003+02:00

Humorista

El País, 31 de març de 2008

Jordi Negre Meléndez

2008-03-31T10:51:00.000+02:00

Advocat

[...] El repte real de la democràcia a l'Estat espanyol són les llistes obertes, que poden aportar una major capacitat decisòria del ciutadà en els candidats escollits, i per tant una major incidència, de manera indirecta, en el partit polític, que haurà de tenir molt en compte el perfil dels seus candidats a l'hora de presentar-los al referendament directe del votant.

El sistema de llistes tancades provoca una gran llunyania dels candidats respecte a la ciutadania. No senten, a posteriori, una especial necessitat de rendir comptes davant els seus electors. Moltes persones voten llistes senceres a les eleccions sense una especial il·lusió, més com una aposta perquè no guanyi un altre partit que no pas per confiança en una opció concreta. Aquesta il·lusió seria molt més gran si els ciutadans tinguéssim l'opció d'escollir, amb el nostre vot directe, aquelles persones que considerem vàlides i en qui confiem. A qui després podrem dirigir-nos per reclamar els nostres drets. I per altra banda, sens cap mena de dubte, l'elecció directa mitigaria la galopant abstenció que està patint aquest país, a cada nou procés electoral, i possiblement rebaixaria a mínims el també creixent vot en blanc. Les llistes obertes han de ser una clara opció dins el futur polític d'aquest país i, de fet, fa molts anys que se'n parla. Hi ha hagut temps de sobra per instaurar-lo, fins i tot per retocar-lo una i més vegades. I en aquests moments jo em pregunto: Com és que només s'ha instaurat en una cambra tan poc coneguda i amb tan poc poder decisori com el Senat? No sembla difícil trobar la resposta.

El Punt, 31 de març de 2008

Jordi Soler

2008-03-19T09:50:00.003+01:00

Humorista

El Punt, 19 de març de 2008

El vot en blanc creix però no es dispara

2008-03-16T14:57:00.002+01:00

57.186 catalans (1,5%) van seguir l’opció abonada pels expresidents Barrera i Maragall. És la xifra més alta registrada a Catalunya en unes generals i supera de molt l’estatal. [...]

Augment significatiu
Les dades constaten que diumenge passat el vot en blanc va continuar tenint un significatiu augment, tot i que sense acabar de disparar-se. En total van ser 57.186 els electors catalans que van acudir a les urnes per dipositar-hi un sobre buit (l’1,5% del total), que suposen gairebé un 40% més que els 35.923 (el 0,89%) que ho van fer en les mateixes eleccions estatals del 2004. Amb tot, l’índex de vots en blanc del 9-M és el més alt recollit mai a Catalunya en uns comicis generals des del 1977. Els primers anys de la democràcia aquesta opció amb prou feines la secundaven el 0,19% dels electors –5.693– i es va mantenir sempre en registres allunyats de l’1%, llevat d’una repuntada al 2000 que la va situar a l’1,4%.

El vot en blanc recollit a Catalunya diumenge passat és notablement superior al dels territoris de la resta de l’Estat, que acostumen a quedar molt per sota de l’1%. Només va ser superat pel d’Euskadi –de l’1, 8%–, on la no participació als comicis de l’esquerra abertzale il·legalitzada afavoreix tradicionalment un nombre major d’aquest vot de protesta. Lleida i Girona són les demarcacions catalanes que van recollir-ne més, un 1,7%, mentre que a Barcelona se situava a l’1,5% i a Tarragona a l’1,3%.

Barrera
Barrera, que proposava votar en blanc com a toc d’atenció a CiU i ERC per la seva falta d’acord i exigència en reivindicacions nacionals bàsiques, conclou que “l’expressió del català emprenyat és la suma del vot en blanc i de l’augment de l’abstenció, ja que molts consideren que votar en blanc és com abstenir-se i ja no es van molestar a anar a votar”. L’abstenció, defensada per diversos col·lectius independentistes, va créixer notablement diumenge, ja que va ser d’un 28,9%, un 4% més alta –de 225.163 electors més– que 4 anys enrere. L’abstenció va ser un 4% superior que al conjunt de l’Estat.

Els 57.186 vots en blanc catalans del 9-M no van atrapar els 60.244 de les últimes eleccions al Parlament del 2006, en què la xifra es va doblar de cop i va arribar al 2%, una proporció que mai s’havia assolit als comicis per a la cambra catalana. Els vots blancs d’ara també van quedar per sota del 3% de les municipals de l’any passat –l’índex més alt de vot en blanc registrat a Catalunya en l’actual període democràtic–, que evidencien que aquesta opció de desaprovació política s’ha consolidat específicament al Principat al llarg de l’últim cicle electoral.

Vicenç Relats, Avui.cat, 16 de març de 2008

Romeu

2008-03-14T23:20:00.001+01:00

Humorista

El País, 14 de març de 2008

El Roto

2008-03-11T20:14:00.003+01:00

Humorista

El País, 11 de març de 2008

Ada Castells

2008-03-11T20:13:00.000+01:00

Periodista

[...] Sap que els seus ja no guanyen i, si guanyen, tampoc no sap què faran perquè resulta que en democràcia ja s'ha donat per fet que això és possible. Un pot votar sense saber ben bé si és coherent amb les seves idees i això no es considera escandalós sinó el més natural del món. Pitjor encara, un pot votar amb una única convicció: saber qui vol que perdi, però no tenir ni idea qui vol que guanyi. És així de trist [...] amb aquell escepticisme de qui viu en una democràcia desgastada. Guanyi qui guanyi aquesta és la veritable derrota.

Avui, 10 de març de 2008

El Roto

2008-03-10T12:53:00.002+01:00

Humorista

El País, 10 de març de 2008

Crònica d'un dia d'un apoderat

2008-03-10T12:52:00.001+01:00

Ser apoderat és una forma especial de viure les eleccions. Passejar-se pels col•legis electorals des del matí fins al vespre t'aporta informació de primera mà sobre qui i quan va a votar, quines dificultats troba la gent, i veus el desplegament humà, policial i material que implica una jornada com la d’ahir. També et dóna l'oportunitat de veure petits aspectes d’aquesta “gran festa de la democràcia” (com els agrada de dir), com les trifulgues que ahir a la nit vivien dos interventors, un del partit popular i un altre del partit socialista: eren les 8 del vespre i el del partit popular volia tancar les urnes, com semblava que pertocava per horari, però el del partit socialista recordava que el col•legi havia obert deu minuts tard al matí i que per tant també havien de tancar també deu minuts més tard. En qualsevol cas, la decisió no era seva, però escoltar-los reflexionar i pressionar va ser estimulant. Que cadascú en tregui les conclusions que vulgui.

Un altre petit fenomen de la democràcia que es pot observar és que, encara que hi hagi 11 hores per votar (9:00-20:00), sempre hi ha algú que arriba tard. Potser això ens hauria de fer reflexionar sobre quina és la millor hora per tancar un col•legi electoral i potser ha arribat el moment de tancar-los a les nou o les deu de la nit. Encara que això no evitarà que algú faci tard, sempre passarà, però sí que pot augmentar una mica la participació, un fet, per cert, que s'ha passat molt per alt: com que l'abstenció de les generals sempre és més baixa respecte de les altres eleccions, sembla que la participació hagi pujat quan en realitat el que ha fet és baixar.

Passejar pels col•legis, buscar les paperetes d'Escons insubmisos, parlar amb un altre apoderat, ser un observador… moltes són les gràcies de ser apoderat. Tanmateix ahir, afortunadament, vaig trobar a faltar aquells col•legis on les nostres paperetes no hi eren: si vam visitar 40 col•legis electorals, als 40 hi havia les nostres paperetes, i a la majoria també hi eren dins les cabines de vot secret. Que manquin les nostres paperetes sempre ha sigut estimulant, encara que molt trist. Aquesta vegada, també per sort, ningú ens ha escrit ni trucat, com altres vegades, dient-nos que no ens havia pogut votar perquè no hi havia les nostres paperetes. D'aquestes estimulants incomoditats només va quedar el necessari policia que em va preguntar si jo era interventor o apoderat, ja que si no ho era no podia dur el logo del partit. Que n'és d'estreta la llei pels partits petits! Quatre o cinc col•legis més tard, un apoderat "de cuyo partido no quiero acordarme" em va recordar la mateixa norma electoral. Evidentment els vaig contestar que duia el logo perquè podia portar-lo. I així es va acabar la discussió, sense ni haver d'ensenyar l'acreditació d'apoderat.

Bé, espero haver fet un breu retrat d'anècdotes electorals. Encara que no ho sembli, m'agradaria animar-vos a ser apoderats en les properes eleccions. Apoderats d'Escons insubmisos, és clar.

Sebastià Llorach
Apoderat d'Escons insubmisos

Joan Oliver

2008-03-09T13:38:00.000+01:00

Periodista

[...] Ja posats a canviar, potser val més que anem al fons del problema i canviem el sistema electoral, que és un autèntic desastre i contribueix enormement a allunyar els ciutadans de la política. Caldria reformar el sistema de llistes tancades, caldria que els ciutadans poguéssim triar realment qui ens representa. No un partit, sinó una persona. [...]

Avui, 9 de març de 2008

El politiqueig m'exaspera

2008-03-07T14:51:00.002+01:00

Josep M. Romeu
Ciutadà, Sant Pere de Riudebitlles

[...] La veritat és que estic força decebut dels nostres polítics. No dic que sigui una feina fàcil, ja que hi ha molts interessos –i interessats, hi afegiria– en joc. Deixant de banda qui governi, m'agradaria poder sentir-me satisfet, algun dia, de pagar els meus impostos i de comprovar que aquests repercuteixen en «gairebé» totes les necessitats que tots tenim, tan a nivell individual, com a nivell de país. Ens agradi o no, els nostres representants són els gestors de la nostra vida en major o menor mesura, i és per això que els hem d'exigir una gestió honrada, transparent i, sobretot, eficient.

El Punt, 7 de març de 2008

Blanc o negre

2008-03-07T14:50:00.002+01:00

Raquel Bernabé
Ciutadana, Girona

Falten pocs dies per votar i encara no sé a qui. I no ho dic pels incansables anuncis, mítings i d'altres debats, i per veure com els de màrqueting fan la seva feina i tots els partits polítics omplen de gom a gom sales immenses. Perdoneu la meva indiferència davant de partits que creuen que em poden representar, però estic neguitosament desorientada. Hauria de sentir-me satisfeta?

El Punt, 7 de març de 2008

Falta de cultura política i democràtica

2008-03-07T14:50:00.001+01:00

Joan Manuel Riera
Ciutadà, Barcelona

[...] Perquè els polítics compleixin el que prometen, com fan a altres països amb mes experiència, hauríem de fer servir, cosa que fins ara no em fet, el vot de càstig. Independentment de les nostres conviccions polítiques, llevat que estem afiliats a un partit, a la fi de la legislatura hem de comprovar si han complert o no i si no ho han fet donar el vot a un altre partit que més avantatges ens ofereixi i castigar el que no ha complert. Si ho fessin així ja anirien més en compte els polítics a fer promeses que no poden complir. [...]

El Punt, 7 de març de 2008

El vot en blanc

2008-03-07T14:49:00.002+01:00

Jordi Masferrer
Ciutadà, Torroella de Montgrí

Que no ens prenguin el pèl, que no ens diguin que el vot en blanc no val per a res! El vot en blanc potser significa disconformitat? Alguna vegada algun polític s'ha fet aquesta pregunta?

Crec que és evident que sí. Em cau la cara de vergonya en veure com els polítics poden prometre, enganyar, mentir, i aquí no passa res, gràfiques amunt, i a l'altre costat les gràfiques a l'inrevés i aquí no passa res. Ja n'hi ha prou de confondre la gent i de mentir i prometre a tort i a dret! [...]

És l'hora del canvi, l'hora de noves maneres de fer política que no s'allunyin del poble, que facin que la gent del dia a dia se senti identificada i que vagi a votar convençuda que el seu vot servirà de molt! Cal anar a votar perquè és un exercici de llibertat d'expressió que molts dels nostres avis no van poder fer. Per la gent que no està d'acord amb l'actual poltrona de titelles que governen crec que el vot en blanc és la millor opció! Què passaria si tota la gent que no va a votar perquè està desenganyada votés en blanc?

El Punt, 7 de març de 2008

Abstenció

2008-03-07T14:49:00.001+01:00

Ramon Torramadé
Ciutadà, Salt

L'abstenció no compta; el tant per cent dels vots emesos, siguin pocs o molts, serveixen per repartir el pastís. Que molts estem decebuts dels polítics que governen? Segur que sí, ara que abstenint-nos no fem més que donar-los ànims perquè continuïn ignorant les peticions del poble; per ells no és cap càstig, al contrari, si només votes el 20%, els escons els tindrien més segurs i, si només votessin els afiliats, encara millor. Quan sento demanar l'abstenció penso si no serà un truc d'alguns partits interessats, per assegurar-se el poder i continuar remenant les cireres. Si pensem que una altra política és possible no podem abstenir-nos; o participem o callem; el que no podem fer és desacreditar l'oportunitat que tenim d'expressar-nos a les urnes.

El Punt, 7 de març de 2008

Els vots en blanc

2008-03-07T14:48:00.000+01:00

Antoni Trenchs
Ciutadà, Mataró

Tenint present que els polítics catalans no han sabut aprovar una llei electoral catalana, (20-01-03) es fa imprescindible recórrer a la llei LOREG del 19/6/85 i llegir el seu article 96, apartat n. 5 per saber que el vot en blanc consisteix a dipositar el sobre a l'urna, sense cap paper dins. Sembla que un vot tan legal com el blanc hauria de tenir un tractament més divulgatiu de cara els ciutadans, com dir obertament que cal dipositar el sobre sense papereta, com també de cara el futur, penso que s'hauria de modificar en el sentit de donar més formalitat al vot, dipositant dins el sobre un paper en blanc, prèviament repartit per totes les meses electorals junt a les paperetes de les candidatures.El fet d'haver de dipositar dins el sobre una papereta en blanc, encapçalada pel titular de la contesa electoral que se celebra, donaria més legalitat. El fet de votar en blanc és una actitud que la quasi total majoria de ciutadans ignora i per tant és molt important difondre aquest sistema de votar, adés que al mateix temps, pot dissuadir molts ciutadans que a voltes pensen quedar-se a casa sense anar a votar per la seva disconformitat en els polítics.

El Punt, 7 de març de 2008

Insuficiències democràtiques

2008-03-07T14:47:00.000+01:00

Jordi Oriola
Ciutadà, Barcelona

Molts desitjaríem una democràcia directa i participativa i ens hem de conformar amb un conjunt limitat de partits que no representa de manera suficient la pluralitat de la societat, una pluralitat que es redueix encara més amb la il·legalització d'algunes formacions polítiques. A més, el sistema de recompte falseja les proporcions de la mà de la llei d'Hondt.

El Punt, 7 de març de 2008

Marçal Sintes

2008-03-07T14:31:00.002+01:00

Periodista

La campanya per a les eleccions de diumenge ha estat farcida de promeses i curulla de mentides. Els dos cara a cara televisats que han concentrat l'atenció han estat plens també, no podia ser altrament, de promeses -mentides potencials- i mentides. D'això n'és conscient el ciutadà que diumenge anirà o no a votar. La gent no es fia dels polítics. És més, la confiança en ells travessa un moment especialment baix. [...]

Avui, 7 de març de 2008

El vot més útil

2008-03-07T14:31:00.001+01:00

J. A. Pérez
Ciutadà, Barcelona

[...] Una altra qüestió és que ens diuen que si no sabem a qui votar, que ho fem en blanc. Això afavoreix els grans partits i perjudica els més petits, ja que si no arriben al 3% del total, no tenen representació. Crec que si no s'està d'acord amb cap dels partits majoritaris, seria millor votar un partit de barri o bé votar nul, ja que aquests últims no computen en el total.

El Periódico, 7 de març de 2008

Vot en blanc

2008-03-07T13:03:00.000+01:00

Sergio Brosa
Ciutadà, Barcelona

Diu bé Sergi Pàmies en el seu article d´ahir 6 de març. Tant el vot en blanc com el vot a unes sigles determinades poden acabar a la paperera política. Els partits no respecten més que a ells mateixos i les seves conveniències partidistes, hagin dit el que hagin dit durant la campanya electoral, cercant únicament el vot per tal d´accedir o mantenir-se al poder sols o lligats a qui sigui amb la condició única de ser-hi. Però en un sistema com el nostre on gran part del vot a unes sigles és per anar en contra d´altres sigles, és millor l´abstenció. Com bé diu en Pàmies, és un tòpic dir dels que s´abstenen que són gent sense principis ni escrúpols; també hi ha qui vota unes sigles concretes sense cap reflexió.

L´abstenció és una forma de denúncia d´aquest sistema polític. Votar en blanc és no donar el vot a cap partit però participar del sistema. Les meses dels col · legis electorals haurien de lliurar un certificat a qui ho demanés, de presentar-se i no haver votat per tal de demostrar l´abstenció activa. Ho he demanat i m´han dit que no està previst.

Un sistema electoral de llistes obertes i a doble volta seria molt més democràtic i disminuiria en gran mesura el poder dels aparells interns dels partits; la autèntica força política del país que no els seus caps de llistes. Raó per la qual, com denuncia en Pàmies, els diputats han de mirar el portaveu del seu grup parlamentari per saber què han de votar en cada ocasió. I això sí que és ben trist.

La Vanguardia, 7 de març de 2008

Sergi Pàmies

2008-03-07T13:00:00.001+01:00

Escriptor

Si yo votara en blanco, recordaría los tiempos en los que nadie nos hacía caso o nos trataba con un desprecio y una superioridad insultantes. Hoy, en cambio, el voto en blanco puede presumir de haberse convertido en una amenaza. [...] Si yo votara en blanco, no cometería el error de despreciar a los abstencionistas. Por más que se les acuse de pasar de todo, su postura es inequívocamente democrática y, en ocasiones, los que votan en blanco deciden abstenerse en función de la intensidad de su decepción y su cabreo. [...]

Los que votan en blanco prefieren el gesto testimonial a la abstención porque creen que así se visualiza mejor su discrepancia. Es una visualización relativa, ya que todavía no se ha logrado que la suma de votos en blanco se traduzca en un escaño vacío, que avergonzaría a sus señorías y les recordaría la necesidad de mejorar la credibilidad del sistema.

Tal como está considerado en la legislación actual, el voto en blanco es una opción discriminada, probablemente porque así los políticos convencionales pueden seguir diciendo que se trata de un voto inútil y una extravagante frivolidad. No hagan caso: es el último intento - desesperado, demagógico y torpe- de desactivar un movimiento individualista que, convertido en colectivo, obtendrá unos resultados nada despreciables. Tacharlo de inútil es un acto de cinismo, ya que, si yo votara en blanco, recordaría las veces en las que voté unas siglas determinadas que ni respetaron sus compromisos electorales, ni actuaron en función de los intereses colectivos sino de los de su partido (por no hablar de la patológica opacidad de sus cuentas).

Para voto inútil, el que tantas veces le dimos a un diputado que luego se limitó a seguir la militarizada disciplina de partido y que, antes de votar, miraba al portavoz para saber si tenía que pronunciarse a favor o en contra (probablemente la escena más triste de la vida parlamentaria). Para voto inútil, el que tantas veces le dimos a diputados que, en momentos trascendentes, patearon ruidosamente los escaños, armaron broncas y exhibieron una falta de respeto y de educación que nunca demostraron durante sus angelicales e hipócritas campañas.

Para voto inútil, el que luego sirve para mantener posturas contradictorias, como ser oposición y gobierno al mismo tiempo, o escudarse en los pactos para justificar metamorfosis más aparatosas que las que sufría el kafkiano Gregorio Samsa (progresistas que, una mañana, se despertaban convertidos en conservadores - y viceversa-).

Puede que, en efecto, el voto en blanco no sirva para nada. Y ya asumiremos las culpas que nos echarán cuando descubran que les faltan votos para llevar a cabo sus delirios de grandeza excluyente. Y puede que, en esta ocasión - y sin que sirva de precedente-, tengamos que asumir, con deportividad y resignación, que Maragall sea uno de los nuestros.

Pero, en un contexto de renuncias y males menores, en un paisaje en el que se vota más en contra de otros que a favor de los tuyos, rodeados de mensajes que nos tratan como si fuéramos imbéciles, no deja de ser un saludable privilegio votar siguiendo, exclusivamente, los designios de tu consciencia.

La Vanguardia, 6 de març de 2008

L'Avi

2008-03-06T21:24:00.004+01:00

Humorista

El Punt, 6 de març de 2008

Josep Maria Espinàs

2008-03-06T21:23:00.000+01:00

Escriptor

[...] En els països on se celebren eleccions de debò --no comèdies pseudodemocràtiques--, la campanya electoral aconsegueix ser interessant i els debats dels candidats són realment debats. Perquè debatre vol dir discutir. Opinar, replicar, contraopinar. I per haver-hi debat hi ha d'haver diàleg. [...]

El Periódico, 6 de març de 2008

Nando

2008-03-05T20:15:00.003+01:00

Humorista

El Periódico, 5 de març de 2008

Vicent Partal

2008-03-05T20:15:00.001+01:00

Periodista

A mesura que avança la campanya electoral, més por fa la pressió enorme que PP i PSOE, plegats i units tots dos en aquest punt, fan en favor del bipartidisme. Mai com avui la representativitat de la població no havia perillat tant de restar empobrida. [...]

Votant qui siga, no votant o votant en blanc, cadascú deu saber com, però sense deixar-nos endur per la desídia o pel desencant i pensant sempre en l'endemà del país i en el futur que ens espera passades les eleccions.

Vilaweb, 5 de març de 2008

Blanc, nul o abstenció?

2008-03-05T20:13:00.001+01:00

Claret Serrahima de Riba
Ciutadà, Barcelona

És molt estrany que cap articulista en el camp de la política dels mitjans de comunicació expliqui amb claredat i objectivitat quina és la funció del vot en blanc, del vot nul i de l'abstenció.

Sense ser un expert, intentaré, en l'espai que em permet una «carta al director», treure'n l'entrellat.

La persona que vota en blanc es pot considerar que està d'acord amb la política però no amb els polítics o que està disgustada, dolguda o emprenyada amb el teatre polític. És per això que no vol donar el seu vot a cap partit polític. Però el fet no és així, ja que aquell vot en blanc, de protesta, anirà a parar a algun partit; cosa pitjor encara, ja que possiblement el vot d'aquesta persona que dubta entre el blanc i el partit que votava normalment passarà a un partit que no votaria mai. És a dir, el vot de qui votava ICV possiblement anirà a parar al PP, el del qui votava el PSC pot anar a CiU, etc. Així el vot en blanc no és blanc, té color. El fet de votar en blanc i que l'agafi qui pugui és llençar el vot i, des del meu punt de vista, és una temeritat.

Per tant, si estàs disgustat, dolgut o emprenyat, el més sensat és l'abstenció o votar amb consciència i honestedat, encara que sigui un partit amb poques possibilitats de sortir-se'n, perquè el nul també compta com a blanc. Quan podrem votar en blanc?, doncs quan el blanc sigui imparcial i no afavoreixi cap partit polític.

Amb tot això el que vull dir és que seria bo per la democràcia que el vot en blanc fos imparcial, que quan es donés la circumstància que la suma de vots en blanc aconseguís un escó, aquest es deixés buit, i que si un dia un 51% de vots són en blanc es tornessin a repetir les eleccions, per exemple.

Avui/El Punt, 5 de març de 2008

Josep-Maria Terricabras

2008-03-05T20:12:00.001+01:00

Catedràtic de filosofia

La mala excusa del vot útil

En els darrers mesos s'ha estès la impressió que l'abstenció o el vot en blanc seran més grans que mai a les eleccions de diumenge vinent. A més dels abstencionistes nats i dels indecisos habituals, aquesta vegada hi pot haver molts senyals de distància i de crítica estrictament polí- tics, volgudament militants. S'ha de respectar, és clar, la decisió de cadascú perquè votar és un dret, no una obligació. Ara bé, tot i compartir moltes crítiques i força des- encís, lamento que la reflexió polí- tica no es tradueixi en vots clars i precisos.
Algú em dirà que, segons per qui voti, no sabré què li passarà al meu vot. Francament, això no ho sabré mai, voti per qui voti, com a mínim no en tindré cap garantia total. Els guanyadors, fins i tot els que tenen majories absolutes --i sobretot ells--, sempre fan després el que volen. Per això estaria bé que es controlés amb rigor el compliment de les promeses i de les expectatives electorals. Però, mentre això no passa --i no crec que acabi passant mai--, no em puc pas quedar a casa ni em puc mostrar indecís, perquè llavors jo mateix em faig irrellevant, inútil. El vot és la meva manera de dir cap on vull que es vagi. Al capdavall, el vot només és un instant en el meu compromís cívic, que té molts altres moments per a la protesta, la proposta i el debat. De fet, a l'urna, no solament diposito un vot de confiança a un partit, sinó que adquireixo, o renovo, un compromís amb mi mateix.
Per això em resulta tan xocant que els partits m'invitin al "vot útil". ¿No és útil qualsevol vot? ¿De debò accepten els representants del poble que hi ha vots inútils? ¿Com pot ser que el meu vot sigui útil si amb ell faig més forta una formació que no m'agrada prou? ¿Es tracta potser d'un vot que resultarà sobretot útil a aquell que em vol ensarronar? Que cada partit s'espavili sol i tingui els vots que ha pogut merèixer per la feina de quatre anys. En política, allò que és realment útil és tenir un projecte i treballar-hi a favor, tant si després es guanya com si es perd. No em sembla recomanable un vot útil que distreu i confon.

El Periódico, 5 de març de 2008

Fets consumats

2008-03-05T20:11:00.000+01:00

Enric Alsina
Ciutadà, Girona

En campanya tots els polítics prometen les mil i una, llàstima que després, un cop ja estan situats, tot sigui una altra cosa. [...]

El Punt, 5 de març de 2008

Joan Ventura

2008-03-05T20:10:00.000+01:00

Periodista

[...] Els especuladors de la política es passen l'abstenció per un cert lloc: amb un grapat de vots en tenen prou per legitimar-se. Ben diferent és votar en blanc: un càstig que evidencia el descontentament i qüestiona el model.

El Punt, 5 de març de 2008

Un xic de glòria cada quatre anys

2008-03-05T20:08:00.003+01:00

Josep Maria Sebastian

[...] A Catalunya hi ha una candidatura ben curiosa. Es tracta d'Escons Insubmisos-Alternativa dels Demòcrates Descontents. Els seus estatuts permeten alinear-los molt a l'esquerra, per la reivindicació que fan de l'assemblearisme. Es comprometen que tots els escons que obtinguin no seran ocupats, i per tant al Congrés i al Senat deixaran buits els bancs. [...]

El Punt, 23 de febrer de 2008

* * *

Aclariment

Respecte al reportatge publicat el diumenge 23 de febrer, a la secció de Política, titulat «Un xic de glòria cada quatre anys», fonts de la formació Escons Insubmisos-Alternativa dels Demòcrates Descontents (EI-ADD) aclareixen que no pertanyen a l'extrema esquerra, i que bàsicament reclamen un sistema democràtic més obert.

El Punt, 5 de març de 2008

Editorial Avui

2008-03-04T21:03:00.002+01:00

Els debats electorals d'aquests dies i la incertesa relativa sobre qui governarà Espanya en els pròxims quatre anys ens col·loquen en el centre del que coneixem com una societat democràtica. Les eleccions i la participació ciutadana en forma de sufragi són el punt àlgid d'un sistema que se sotmet al veredicte dels ciutadans com a mínim un cop cada quatre anys. El desànim i la desafecció respecte a la política que es percep aquests dies en àmplies capes de la població no ens poden fer oblidar que les institucions democràtiques -tot i que francament millorables- són l'única garantia que tenim perquè se'ns tingui en compte a l'hora de prendre decisions polítiques. [...]

Més enllà del poder dels nostres vots, ens queda poca capacitat de maniobra. Diumenge es disputen a Catalunya 47 diputats del Congrés que poden ser claus per decidir qui presidirà el govern espanyol, o per influir en el seu programa polític. Convé recordar que, al final, les inversions de l'Estat a Catalunya o la política social i econòmica del govern espanyol es decidiran en unes eleccions. Ni ha estat possible històricament acudir a les urnes, ni és així en molts àmbits de decisió. Convé recordar-ho, fins i tot quan semba envair-nos un núvol de desafecció.

Avui, 4 de març de 2008

Enric Ramionet

2008-03-04T21:03:00.001+01:00

Periodista

Pràcticament tota una legislatura per desmobilitzar-nos i quinze dies de campanya electoral per mobilitzar-nos. No som pocs els que anem pel món amb el nostre vot ferit, batent-nos entre les moltes i poderoses raons que hi ha per no renovar-lo i les moltes i poderoses raons que hi ha per fer-ho. Preguntant-nos si ja ha arribat el moment de culminar la nostra íntima i modesta revenja personal, de respondre amb una traïció a les seves traïcions, amb una infidelitat a les seves infidelitats, amb una desconsideració a les seves desconsideracions. O si, malgrat tot, ara que tornen a mostrar humilment la seva cíclica vulnerabilitat i que de nou se'ns adrecen invocant les conviccions i els temors que compartim, sabrem entendre les complexitats del nostre món i justificar-ne les debilitats i també aquella desesperant submissió a les obscures lògiques internes que tenen les formacions polítiques.

Qui sap si deixarem anar un sospir i encara que la distància durant aquest temps no hagi deixat de créixer, els concedirem una vegada més una nova oportunitat. Podem no votar, o votar en blanc com reclamen els cors més trencats o els més ressentits. O podem també votar en gris, és a dir, votar en negatiu, desil·lusionats, simplement per evitar la victòria de l'adversari que ens resulta més inquietant.

El Punt, 4 de març de 2008

Pep Andreu

2008-03-04T21:02:00.001+01:00

Periodista

Ja fa unes quantes eleccions que la gent té la sensació que el fet d'anar a votar no té la transcendència que el sistema predica. Part de l'electorat està descontent amb la manera de fer dels polítics. Diuen que només miren per ells, que mercadegen amb els vots, que prometen i després no compleixen, que menteixen i que s'insulten constantment. I per molt que hom faci proselitisme democràtic, la indignació no decreix. Així, sovinteja l'abstenció com a mesura de càstig. Ara bé, s'intueix el blanc com a vot en alça. L'electorat s'ha adonat de l'estratègia dels polítics: relativitzar l'abstenció amb l'argument que qui no vota és perquè passa de tot. El blanc és una altra cosa. Comporta l'esforç d'acudir a les urnes i demostra un compromís democràtic. A més, diuen aquests electors, el blanc reparteix el càstig proporcionalment. Aquest any, el blanc està de moda.

El Punt, 4 de març de 2008

Tots guanyaran

2008-03-04T21:01:00.000+01:00

Luis Escarrá Gaspar
Ciutadà, Barcelona

Ja s'acosten les eleccions i una vegada més guanyarà l'abstenció. El dia 9, quan tanquin els col.legis electorals, tots els líders polítics estaran encantats d'haver aconseguit un resultat fantàstic, mostraran preocupació per l'elevat grau d'abstenció i en prendran nota. Em pregunto què se n'ha fet de les notes que van prendre l'última vegada. I l'anterior. I l'altra. ¿No els fa vergonya?

El Periódico, 4 de març de 2008

Editorial FT

2008-03-03T19:19:00.002+01:00

Spain’s general election campaign, now reaching its climax, has been a dispiriting spectacle. [...]

Financial Times, 2 de març de 2008

Se'n riuen, de nosaltres, o què?

2008-03-03T18:54:00.002+01:00

Joaquim Antúnez
Ciutadà, Sant Feliu de Guíxols

La pregunta que ens hauríem de fer seria: qui va guanyar el debat electoral? Doncs bé, lamentablement aquesta pregunta no ens la podem fer, ja que és impossible parlar de debat quan veiem dues persones exposar fets o situacions gairebé com dos monòlegs, sense intensitat en els continguts, segurament provocat pel poc aprofundiment en els temes proposats per un moderador robotitzat i per l'estrany format que segons els mitjans de comunicació van pactar els mateixos partits polítics. Tampoc no parlaríem de debat electoral, ja que no sóc capaç de recordar ni una sola proposta ni compromís electoral. Això sí, he recordat tot el que va fer el PP durant les anteriors legislatures i tot el que ha fet el PSOE en aquesta. Però senyors, a algú li interessa el futur?

Els clars guanyadors del debat de dilluns passat a la nit van ser els mitjans de comunicació, que es van repartir l'audiència de milions d'espectadors (excepte els que sàviament van escollir veure les sèries Física y química o C.S.I.) amb un engany a la gent que ens preocupa escoltar què proposa el futur president del que ens agrada.

Jo no tinc decidit el vot, i votaria en blanc si no fos que la magnífica llei d'Hondt el que fa és que el vot blanc no es tingui en compte com a tal, com a vot de protesta en contra de tots els polítics. I el que em plantejo ara seriosament és buscar algun partit que vulgui agafar la representació del vot en blanc com fa una formació petita anomenada Escons Insubmisos.

El Punt, 2 de març de 2008

Martí Estruch Axmacher

2008-03-03T11:18:00.000+01:00

Periodista

[...] A partir d’aquí, política, que, entre més coses, és l’art de dominar i manipular el llenguatge.

Les eleccions espanyoles (o generals, o estatals, o nacionals, tot depèn de qui manipuli el llenguatge) del 9 de març trobo que no fan trempar gens. A molts catalans, Espanya en general i la política espanyola en particular ja ens fan trempar poc en qualsevol circumstància, però és que aquestes eleccions que ens cauen a sobre són una laxitud total. [...] Jo vaig fer un esforç considerable i em vaig empassar sencer el debat de la setmana passada a la televisió. Dir-ne debat no és caçar una paraula, és assassinar-la. Van ser dos monòlegs freds i calculats fins al mínim detall, amb un moderador que en una pròxima ocasió es pot substituir per un d’aquells rellotges dels escacs i la festa sortirà més barata. Els dos presidenciables es van dir mentider l’un a l’altre tantes vegades com van voler, i segurament tenien raó, l’un i l’altre. [...]

Per sort, hi ha Iniciativa, CiU i Esquerra, aquests dos darrers amb veu pròpia a Madrid. Ep, no dic que facin trempar, dic que hi són i que està bé que hi siguin per als qui els agrada anar a votar i els qui han après a votar amb la pinça al nas, que es veu que són molts. [...] Per als qui no volen jugar al joc electoral clàssic o ja no es fien de l'ús que es farà del seu vot, hi ha l’abstenció, el vot en blanc i el vot nul, opcions plenament democràtiques, com ho és el vot simbòlic a formacions extraparlamentàries. Sigui què sigui, que passi ràpid, que l’hora sigui curta, que ningú no tingui majoria absoluta i que la política catalana ens torni a donar motius de recuperar ben aviat la trempera.

Vilaweb, 3 de març de 2008

Als catalans emprenyats

2008-03-03T10:59:00.000+01:00

Teresa Saumell
Ciutadana, Vic

No sé del cert si us plantegeu l'abstenció o el vot en blanc, però penso que hi ha una opció millor. És un partit sense gaire ressò ja que no li han donat l'oportunitat. No busca res més que demostrar el descontentament amb els polítics. Com? Deixant que als parlaments hi quedin escons buits i sense cobrar. L'abstenció només queda reflectida als mitjans. Votar aquest partit queda reflectit als Parlaments. Com més gent els voti, més escons buits queden. Seria una bona possibilitat que els polítics canviessin de forma de governar. No us sembla?

Aquest partit es diu Escons Insubmisos. Podeu trobar-ne informació a internet.

Avui, 3 de març de 2008

El Roto

2008-03-03T10:57:00.002+01:00

Humorista

El País, 3 de març de 2008

Quim Monzó

2008-03-02T19:44:00.001+01:00

Escriptor

La casta política

De hoy en ocho, muchos ciudadanos se acercarán a la mesa electoral con los sobres de los votos en la mano. Unos los entregarán a un vocal de la mesa y este los meterá en la urna. En cambio, otros ciudadanos -en principio, iguales todos ante la ley- meterán ellos mismos los sobres en la urna, aun siendo este un acto que la normativa electoral española no permite. ¿Y por qué les dejan hacerlo, si está prohibido? Pues porque son políticos. Ni más ni menos.

Son políticos y los fotógrafos quieren ese instante. No es en absoluto una anécdota sin importancia. Al contrario: es un detalle que demuestra hasta qué punto la clase política se ha convertido en un clan áureo, sin las obligaciones de la plebe. ¿Por qué ellos sí y usted o yo no? Pruebe a intentar meter el sobre en la urna, el próximo domingo, y verá qué le dicen. Unos somos los shudras y los vaisias, y ellos son los brahmanes. Luego dirán que sólo hay castas en India.

La Vanguardia, 2 de març de 2008

Josep Cuní

2008-03-02T14:16:00.001+01:00

Periodista

[...] Definitivament, l'engany s'ha oficialitzat com a sinònim de política.

El Periódico, 1 de març de 2008

Francesc Puigpelat

2008-03-02T14:15:00.000+01:00

Escriptor i periodista

Quan el dia 9 s'obrin les urnes, es constatarà que tots els partits han perdut vots. Els uns, poquets, i uns altres, moltíssims. Els analistes diran que es tracta d'una queixa de part de l'electorat, els polítics implicats faran un mea culpa teatral i fals i a l'endemà se n'oblidaran i seguiran com sempre.

Per què? Doncs perquè en una fleca, un hotel o un taller mecànic tenen llibre de reclamacions, però un partit polític no. Perquè puc queixar-me de la qualitat del pa, però no del PP o del PSC. I això passa perquè al senyor polític, que viu en un entorn sectaritzat, li causa pànic la reclamació: no entén que una queixa enraonada és molt positiva. [...]

Si un votant es queixés al seu partit, les respostes podrien ser: 1. Vostè és traïdor a la causa. 2. Té el coco menjat pels adversaris. 3. Anirà a l'infern perquè ha comès el pecat d'abstenir-se. 4. És un friqui, perquè ha votat en blanc. 5. És un fatxa, o un progre de merda, o un nazi-onalista, o més espanyol que Manolo el del Bombo (segons cada cas). 6. És un idiota que no entén l'estratègia del partit. 7. És un submarí d'un partit enemic.

Etcètera. Davant d'aquesta perspectiva, és normal que els votants no es prenguin la molèstia de queixar-se i canviïn de partit o s'abstinguin sense donar explicacions. Muntaran els partits una Oficina d'Atenció al Votant Decebut després de les eleccions? Ho dubto. Els partits no volen sentir-se dir les veritats. L'única solució fora la creació d'un Defensor del Votant, a la manera del Defensor del Client de les caixes o del Síndic de Greuges. Seria un tema a afegir a algun programa. Després de les eleccions, segur que hi hauria cua de queixes: promeses incomplertes, compromisos de pacte trencats, peixos al cove minúsculs, mentides estadístiques, "apoyarés" passats pel folre dels calçotets, etc. Volen qualitat democràtica? Doncs comencin. Volem Defensor del Votant!

Avui, 1 de març de 2008

La fórmula d'Hondt: Un més un són tres

2008-03-02T14:14:00.000+01:00

Miguel Ángel Castro
Ciutadà, Madrid

El truc està en l'arrodoniment. Una ment lògica i, en conseqüència, políticament ingènua podria pensar que, si un forma part d'un partit polític i aconsegueix que el voti el 3% de la població, aconseguirà estar representat en aquesta proporció. És a dir, que si estiguessin en disputa 100 escons, 3 serien per al seu partit. Però res més lluny de la realitat. Aquí l'única lògica que impera és la del mètode de recompte electoral d'Hondt i, per sota del llindar del 3%, els vots orientats a qualsevol minoria seran automàticament absorbits pels partits més poderosos. Però l'autèntic problema no és aquest, sinó que també s'incautaran del sobrant de tots i cada un dels arrodoniments que es portin a terme durant el procés de votació. El resultat final és que, en els comptes finals dels grans, per cada dos vots rebuts, se n'apunten sovint com a mínim tres. Una lògica que inspira satisfacció als nostres més populosos polítics i vergonya aliena als nostres matemàtics.

El Periódico, 2 de març de 2008

Antoni Papell

2008-03-02T14:12:00.000+01:00

Periodista

[...] a l'última enquesta del CIS en què es preguntava l'opinió de la ciutadania sobre els seus polítics, la imatge que en van projectar va ser penosa. Ni més ni menys que el 70% dels entrevistats consideraven que "els polítics busquen sempre els seus interessos personals per sobre de qualsevol altra consideració". I també el 70% tenia la percepció que "no s'ocupen de la ciutadania, i que posen l'atenció en problemes que no són en realitat els que afecten els votants".

Es diu, probablement amb raó, que cada societat té la classe política i el règim que es mereix, però a vegades hi ha llastos històrics que és necessari treure's del damunt mitjançant un esforç de raó i de voluntat. Aquí, la política va ser una professió roïna durant el franquisme per raons òbvies, i aquella desconsideració no ha desaparegut completament, potser perquè la cosa pública s'ha contaminat en excés --malgrat que no més que en altres llocs-- amb determinades dosis de corrupció. De tota manera, els mateixos polítics haurien de ser els primers interessats a millorar la seva imatge, imposant criteris selectius en la promoció interna al si dels partits i elevant el to del discurs i de la controvèrsia.

És clar que Zapatero i Rajoy, per posar l'exemple més a l'abast, sortiran personalment debilitats d'una campanya atroç que ha posat en dubte totes les seves aptituds, els ha satiritzat amb acarnissament, els ha desposseït de tot carisma i fins i tot de la desitjable presumpció de competència... No és estrany, doncs, que els ciutadans convocats a les urnes, que al cap i a la fi hem d'elegir entre el que hi ha, optem resignadament pel menys dolent, sense entusiasme ni il.lusió. Potser no és aquesta la millor manera de construir un país.

El Periódico, 2 de març de 2008

Tan blanc com innocu

2008-03-02T14:09:00.001+01:00

Daniel Torras
Ciutadà, Premià de Mar

[...] No deixem de llegir cartes i declaracions públiques d'antics dirigents polítics demanant el vot en blanc. [...] És difícil d'entendre que algú faci bandera del vot en blanc i que amb això pretengui canviar res. [...] El problema és que aquest vot és innocu. No serveix per a res i genera més i més frustració. Alhora que no aporta cap mena d'alternativa. [...]

El Punt, 1 de març de 2008

Gregorio Morán

2008-02-29T16:00:00.003+01:00

Periodista i escriptor

¿Cuándo fue la última vez que usted votó a favor de algo? [...] Porque si no protesta, se entiende que es porque le place. Por eso, el desprecio debería ir tomando carácter de derecho político. Nos faltan aún formas de manifestarlo.

La Vanguardia, 23 de febrer de 2008

Entelèquia democràtica

2008-02-29T12:54:00.000+01:00

Lluís Esquena
Ciutadà, Torroella de Montgrí

Mentre en un debat electoral cap dels dos contrincants sigui capaç de dir que «vostè té raó» o «ens hem equivocat»; mentre els ciutadans, en contestar una enquesta posterior al debat, sistemàticament considerem com a guanyador aquell pel qual votem habitualment, en lloc d'inclinar-nos pel que objectivament ho hagi fet millor; mentre en unes eleccions votem amb les vísceres i en funció de fílies i fòbies, en comptes de fer-ho en funció de programes i credibilitat dels candidats, i mentre que, guanyi qui guanyi, la principal activitat de l'oposició sigui oposar-se al que faci el govern i la del govern actuar com a oposició de l'oposició, afirmar que el nostre és un país democràtic no deixa de ser una entelèquia.

El Punt, 29 de febrer de 2008

Per una abstenció crítica

2008-02-29T12:53:00.000+01:00

Ernest Riera.
Ciutadà, Castelló d'Empúries

Votar és un dret de tots els ciutadans, però també és un deure fer-ho amb responsabilitat per a nosaltres mateixos, pels altres i en general pel nostre país. I en aquest sentit, donar el poder polític a qui no el mereix perquè reiteradament l'ha malbaratat és el veritable error de menfotisme i de conformisme. Continuem sent coresponsables i culpables del pactisme i del conformisme amb Espanya o prenem una posició de força nova com a poble?

Cap força política de les que es presenten a les eleccions espanyoles mereix la confiança dels ciutadans catalans perquè totes, d'una manera o d'una altra, no han demostrat en tots els anys de la seva existència que estan preparades per utilitzar el poder polític per bé de tota la societat catalana.

Per tots aquests fets dic que les forces polítiques que es presenten a les pròximes eleccions espanyoles ja no responen a les necessitats de la ciutadania i per tant cal un canvi radical en el sistema, cal que sorgeixi una nova opció política amb prou força per donar resposta a aquesta necessitat i així canviar de soca-rel el model polític actual. Per reclamar aquest canvi a les següents eleccions, a la ciutadania només ens queda un camí polític, l'abstenció crítica! Abstenir-se de votar és una opció coherent i compromesa amb el dret de votar i el deure de fer-ho amb responsabilitat. Si no existeix cap força política que mereixi el vot dels ciutadans, no cal votar. Són molt més irresponsables i passotes les opcions conformistes de vot i el vot útil. D'altra banda, cal reclamar més respecte pel fet abstencionista, ja que aquesta opció és tan legítima com qualsevol altra i per tant mereix el mateix respecte. La societat no pot continuar acceptant que la classe política no assumeixi la seva responsabilitat en aquest sentit ja que és per la seva manca de mèrits polítics i administratius que existeix.

El Punt, 29 de febrer de 2008

Juli Capella

2008-02-29T12:49:00.001+01:00

Arquitecte

Cada vegada que arriben les eleccions recorro sense entusiasme el producte del mercat. No trempo de cap manera. Al final acostumo a comprar el menys dolent. Crec que amb aquest mateix poc entusiasme vota molta gent. És una llàstima, hauria de ser un acte il.lusionant. Però sempre falta una opció.
Un grup de gent motivada vol forrar les papereres de la ciutat amb l'eslògan Dipositi aquí el vot. Realment hi deu haver poca diferència amb el fet de ficar-lo en una urna...
Si analitzem les propostes dels partits, solen ser tan coincidents que podrien intercanviar-se amb petits matisos. I ja sabem que el monocultiu és asfixiant, i l'alternança PP- PSOE, cancerosa. La biodiversitat és garantia d'equilibri: com més espècies, millor. Falten no un, sinó 10, 20, 1.000 partits diferents. Falta un partit on no hi hagi aparell, on no triomfin els intrigants, on no hi hagi draps bruts... Encara que potser això és impossible precisament en un partit polític. ¿I si el que ja no té sentit és precisament l'estructura de partit? Igual que ja no serveixen els sindicats tradicionals, ni l'aristocràcia, ni el monoteisme, ja no serveixen els partits polítics per transformar la societat. Tenim pendent trobar un altre procediment de participació, on notem la importància de la nostra opinió amb decisions lliures i flexibles, amb moviments específics d'adscripció individual. L'estafa aquesta de seduir-nos una vegada cada quatre anys, per després oblidar-nos i incomplir sistemàticament les promeses sense pudor, s'ha d'acabar. Adéu als rígids partits tradicionals. Benvinguts siguin els nous mecanismes de participació personal.

El Periódico, 27 de febrer de 2008

Pere Agramunt

2008-02-29T12:30:00.000+01:00

Periodista

[...] És clar que molta gent tendirà a allargar la mà amb un sobre ple de noms i cognoms per donar suport al menys dolent dels sistemes polítics (sense parar-se a pensar, potser, que d'aquesta manera estaran donant joc als polítics més dolents del nostre sistema).

Ni els gats tenen tantes vides ni les caixes d'estalvi tant de crèdit com la classe política de l'estat al qual pertanyem. Definitivament, hauríem de quedar en blanc.

El Punt, 28 de febrer de 2008

Jordi Grau

2008-02-29T12:29:00.000+01:00

Periodista

[...] la majoria es declara cansada d'una campanya que no ha arribat ni tan sols a la meitat. Però hi ha coses a les quals és difícil acostumar-se, com ara la manera barroera que alguns tenen de mentir. D'una manera o altra està acceptat que en política mai acabes dient tota la veritat, però mentir descaradament és tota una altra cosa. [...]

El Punt, 28 de febrer de 2008

Miquel Pairolí

2008-02-29T12:28:00.000+01:00

Periodista

A mesura que avança aquesta campanya electoral, fa la sensació que a Catalunya no augmenta pas la temperatura política sinó més aviat un sentiment d'estranyesa, d'indiferència, fins de perplexitat. [...] Que facin el que vulguin, que diguin el que vulguin... És una actitud que es va estenent. Si no fos perquè la possibilitat que a Espanya torni a governar el PP mobilitzarà molt vot a la contra, l'absència a les urnes seria notable. En diem absència més que abstenció perquè l'abstenció encara pot tenir un sentit polític, mentre que l'absència només denota indiferència, pura indiferència.

El Punt, 28 de febrer de 2008

Tharrats

2008-02-29T12:27:00.004+01:00

Humorista

Avui, 27 de febrer del 2008

Toc, toc

2008-02-29T12:25:00.000+01:00

Agapit Alonso
Ciutadà, Salt

És el soroll que fa el cofre d'algun partit polític quan li donem petits cops amb la mà closa; malgrat que ens omplin de promeses, sempre l'arca arriba gairebé buida.

El Punt, 28 de febrer de 2008

Votar? qui? per què?

2008-02-29T12:24:00.000+01:00

Mariona Camarillas
Ciutadana, Cassà de la Selva

Amb uns, no hi combrego, amb uns altres, encara menys, i els meus m'han decebut tant, que aquest cop no hi ha polític que em faci anar a votar. Senyors polítics, estalviïn promeses que diuen en va. Ja no ens podem creure tot el que prometen i no compleixen. Ho sento pel meu país petit.

El Punt, 27 de febrer de 2008

Ventura & Coromina

2008-02-29T12:22:00.004+01:00

Humorista

La Vanguardia, 26 de febrer del 2008

Sancionar els polítics?

2008-02-29T12:21:00.001+01:00

Quim Oller
Ciutadà, Girona

Ja ha començat la campanya electoral i els polítics esmercen els seus esforços a demanar el nostre vot. En aquest i altres diaris s'han publicat articles en els quals es defensa el vot en blanc o el nul com l'única possibilitat per a l'electorat català, molts fonamentats en argumentacions utilitaristes (el vot més útil). Ara bé, només hem de considerar l'utilitarisme? La llei orgànica del règim electoral estableix en l'article 51.2 que la campanya electoral dura 15 dies, i en l'article 53 diu que no es poden realitzar actes electoralistes fora de la campanya. L'article 144.1 estableix que qui ho faci pot ser sancionat amb una multa de 180,30 € a 1.803,04 €, i l'article 151 diu que l'inici del procés sancionador es realitza a través de la llei d'enjudiciament penal, és a dir, que s'ha d'interposar una denúncia. Tinc la sensació que els polítics fa mesos que han començat la campanya electoral, perquè tot i que no han demanat el vot directament abans del dia oficial d'inici de campanya, des del mes de desembre, com a mínim, que dia sí dia també no han parat de llançar missatges clarament electoralistes. Totes les propostes del que passarà si guanyen les eleccions, les han formulades abans de l'inici de la campanya. I aquí no passa res!!! Potser perquè ningú s'atreveix a presentar la demanda judicial?Per altra banda, els ciutadans hem de circular per les carreteres a una velocitat determinada perquè si no l'autoritat competent ens sanciona, no es pot fumar en locals públics, no es pot donar un clatellot al nen perquè deixi de fer l'enze, no... Però els polítics fa mesos que van a més de 300 per hora i ningú s'atreveix a denunciar-los. Com podem confiar en uns dirigents que de manera sistemàtica infringeixen la llei que ells mateixos han aprovat? És cert que el càstig, una multa de fins a 1.803,04 €, no els suposa cap gran despesa, però i si tinguessin una denúncia per cada proclama electoralista prèvia a la campanya? Jo no ho faré per desconeixement del sistema judicial, però si algú s'hi atreveix, té tot el meu suport. Amb aquest panorama, demano el vot en blanc, perquè demostrarem la nostra educació democràtica i el nostre descontentament amb els actuals dirigents. O potser fóra millor la mirada punyent de la indiferència amb la negativa a exercir el dret electoral?

El Punt, 27 de febrer de 2008

Vicent Partal

2008-02-29T12:12:00.001+01:00

Periodista

I d'això en diuen debat?
Allò que m'espanta més de debats com el que ens van oferir ahir Rajoy i Zapatero és que cap dels dos tinga la més mínima intenció de modificar el seu discurs. Un debat hauria de ser un diàleg, i a un diàleg hi vas amb la voluntat de posar a examen el que tu penses, fins o tot amb ganes que el contrincant et regale arguments que milloren el teu. Això era el que s'entenia abans per debat. Ara sembla que no.

Ara hi ha unes pautes que ho marquen tot i impedeixen fins i tot el moderador fer de moderador. Però més enllà de les pautes hi ha l'enfrontament a mort. És una guerra i no una confrontació civil. No es tracta de veure quines idees són les millors, sinó de saber qui enfonsa a qui. I no hi ha cap voluntat d'escolta. L'escolta queda substituïda per una amatent disposició a observar el contrari només pendent de per on l'enganxaràs per a fer-lo volar d'un bac. Hi ha uns arguments parats en papers més que treballats que els candidats escampen per la taula, i després d'això només esperen el moment de glòria: aquell en què poden ensenyar un powerpoint qualsevol mentre li diuen al contrincant, posant cara de restrenyiment, que menteix, i que "allò", aquell paper passat per una vulgar impressora, n'és la prova.

I d'això tan poc civilitzat en diuen debat i fan gran escarafall. I tots en parlem, i qui dia passa any empeny, i això cada vegada és més cru i tira més a restringir la pluralitat i fer escassa i prima la dissidència. ¿Han notat, parle d'això, que en aquestes eleccions el bipartidisme és tan espès que ja ni tan sols ens referim al PSOE i al PP sinó a Zapatero i a Rajoy?

Vilaweb, 26 de febrer del 2008

"Maragall ens hauria de votar si vol protestar"

2008-02-26T16:05:00.003+01:00

Entrevista: Sebastià Llorach, candidat per Barcelona d'Escons Insubmisos (per Xavi Tedó)

PROTESTA · "Si obtenim un escó el deixarem buit, perquè se’ns vota per no anar-hi" ABSTENCIÓ · "Hauria de ser molt alta perquè fos efectiva" VOTAR · "El vot en blanc és simbòlic, nosaltres defensem el vot en blanc computable"

Si hi ha alguna candidatura atípica a Catalunya en aquests comicis és la d’Escons Insubmisos. El seu candidat és l’únic que vol obtenir un escó per no fer-lo servir. L’objectiu d’aquesta rebel·lió democràtica és deixar l’hemicicle mig buit, i no perquè ses senyories facin campana.

Què reclama el vostre partit?
Volem crear un forma de castigar els polítics en el seu conjunt representant democràticament els ciutadans no representats. Si obtenim un escó, el deixarem buit i no cobrarem la remuneració que ens pertoca. Només l’agafaríem perquè no anés a parar a un altre partit, però no aniríem al Congrés, perquè se’ns vota per no anar-hi.
Parlen de dissoldre’s també. Quan la llei electoral prevegi aquesta representació, abans no, perquè no serviria de res.

S’oposen a l’abstenció?
No és la millor opció. L’abstenció hauria de ser molt alta, d’un 80%, perquè fos efectiva. Tampoc defensem, però, que s’hagi de votar quasi de manera obligada, com una imposició.

Què els sembla el vot en blanc?
El vot en blanc és simbòlic, no té cap efecte, perquè no té representació. Nosaltres defensem el vot en blanc computable. Un escó buit té una força, perquè es fa visible a l’hemicicle.

Pasqual Maragall el reivindica.
Ell ha dit que votarà en blanc perquè no hi ha cap partit que el convenci. S’hauria d’haver dirigit a nosaltres, però sembla que els partits que no tenim representació no existim. Maragall ens hauria de votar, si vol fer un vot de protesta.

El vot nul no afavoreix els grans.
Ha sigut molt útil per demostrar la força d’un partit il·legalitzat. És millor que el vot en blanc, que afavoreix els partits grans en detriment dels petits, però costa saber per què s’ha produït.

Avui, 26 de febrer del 2008

Joan Tharrats

2008-02-26T15:54:00.003+01:00

Humorista

Avui, 25 de febrer del 2008

Quim Monzó

2008-02-26T15:47:00.000+01:00

Escriptor

[...] Casi que dan ganas de ir a votar. Pero ¿por quién que luego no vaya a la suya y te deje con un palmo de narices?

La Vanguardia, 25 de febrer del 2008

Genís Sinca

2008-02-26T15:45:00.001+01:00

Escriptor

La tesi Maragall del "vot en blanc" m'ha fet pensar en una escena electoral memorable, entre pare i fill, que vaig presenciar el 2001 en un col·legi públic romà, quan era corresponsal per a l'AVUI a Itàlia. El noiet, un fanciullo de 18-19 anys, desganat davant l'estesa atabaladora de butlletes dels partits, més de 40!, va dir al seu pare que votaria en blanc en senyal de protesta, que la política era una truffa (estafa) i que sempre guanyaven els mateixos. "Sei un deficiente!", l'increpà el pare, a l'estil més purament romà. "Et sembla poca l'oferta? -li deia-; el vot en blanc és un vot perdut, engloba un arc massa ampli de protesta, i tampoc no defineix la teva: ningú no sabrà de què et queixes exactament".

Mig convençut, però, el deficiente tampoc no sabia quin partit escollir, així que el pare s'oferí voluntariós a triar per ell (com sovint passa, per cert, amb molts avis i jovenets): pedagògicament, l'home posà una butlleta de Forza Italia al sobre del xicot. "Va fan culo, Berlusca!", protestà el noi. "Ah!", va fer el pare, amb satisfacció: "Almenys ara ja saps a qui no vols votar". Seguidament, va haver-hi un esvalot considerable a la sala, una mena de discussió veïnal animadíssima al voltant del futur del món i d'Itàlia. Al final, el noiet, després de repassar la variada gamma política que se li oferia, davant la desolació paterna va decantar-se pel "Partito Comunista Italiano Marxista-Leninista". Vaig seguir pare i fill a l'exterior del col·legi: "Almenys ara -exclamava l'home-, el meu fill ja no és un deficiente. Ara només és un imbecille".

Avui, 23 de febrer del 2008

Miquel Berga

2008-02-26T15:43:00.001+01:00

Degà de la facultat d'Humanitats a la UPF

[...] El problema és que el concepte de «canvi» en les democràcies capitalistes dels nostres dies té unes limitacions evidents i els més escèptics donen per bona aquella pintada que els afeccionats al grafitti van fer popular a les parets de Londres dels anys setanta: «Si les eleccions canviessin realment les coses, les declararien il·legals». I malgrat tot això el sistema d'eleccions lliures segueix essent, indiscutiblement, el menys dolent de tots.

El Punt, 24 de febrer 2008

Toni Sala

2008-02-26T15:42:00.001+01:00

Escriptor

[...] Tanta coherència, tanta fiabilitat, tanta lleialtat... Tanta concreció en les idees, tanta generositat, modèstia, pluralitat... Parla amb un polític: matisat, respectuós, edificant, demòcrata. Mai tindràs la sensació que t'està renyant perquè se sent en fals. Mai li sentiràs un argument mediocre o mentider, mai demagògia, mai mala fe. Mai més afavorit per les limitacions que per les possibilitats. Per això et faig seguir la campanya electoral, filla meva.

Però també t'haig de desenganyar. No tot són flors i violes. Ara mateix, per mi i per molta gent que coneixes, les eleccions són un dilema terrible. Ens agraden tant tots els partits, que no sabem quin triar. Aquest és el mal: triar-ne un implica descartar-ne un altre.

La bona notícia és que això ha començat a canviar. Els partits s'han adonat del patiment dels ciutadans i han començat a buscar-hi solució. Generosament, avui ja no et demanen que votis per ells. Et demanen que no votis un altre. T'ajuden a descartar. Han vist quina seria la solució pels qui ens trobem, com jo, que l'oferta és tan bona que no sabem a qui votar. Han començat a fer camí. Exactament: poder votar en contra. Serà fantàstic.

El Punt, 23 de febrer 2008

Eulalia Solé

2008-02-26T15:38:00.001+01:00

Sociòloga i escriptora

[...] Otra actitud, por la que abogan dos personas que han sido políticos de pro, Heribert Barrera y Pasqual Maragall, es la del voto en blanco. ¿De que serviría semejante opción? Demostrar por este medio que no gusta lo que hacen los políticos es como echar protestas en un pozo, ya que los votos en blanco no ocupan escaños en el Congreso, donde otros sí que tienen voz y voto, legislan y gobiernan, tanto si nos gustan como si no.

Reflexionemos sobre lo que nos conviene hacer. Si queremos listas abiertas, por ejemplo, no las obtendremos con la táctica del avestruz, sino exigiéndolas. No participar no excluye que otros sí lo hagan, imponiendo así sus intereses.

La Vanguardia, 22 de febrer de 2008

Miquel Pairolí

2008-02-26T15:36:00.002+01:00

Periodista

Els qui desconfien de la qualitat del sistema democràtic que ens regeix solen parlar de democràcia formal. L'adjectiu formal infiltra la sospita, el dubte en el prestigiós substantiu democràcia. Es pot discutir fins a quin punt aquesta democràcia és solament formal, perquè la qüestió sempre serà subjectiva i de mal mesurar, ara bé, que les formes, la litúrgia tenen un pes és evident, per exemple, en la cerimònia d'inici de la campanya electoral. Hi ha un període establert de campanya, quinze dies, però això és només formalisme. La pugna s'escampa, amb més o menys intensitat, per tota la legislatura. La campanya perpètua. En aquesta quinzena, però, el soroll es multiplica, els mots són més estridents, les idees, més simples. Seria un clam en el desert demanar més subtilitat, més intel·ligència. Dos motius, sobretot, alimenten aquesta intensitat. Primer, que estem en una època en què va creixent l'abstenció. Segon, que són unes eleccions espanyoles i cada vegada hi ha més catalans decebuts de la relació amb Espanya. Alguns entesos en sociologia electoral consideren que a l'abstenció se la mobilitza sobretot amb estímuls negatius, buscant el vot a la contra. Ja que l'abstencionista, desenganyat, no té esma per votar a favor de ningú, almenys que voti contra algú. En aquesta ocasió els grans partits espanyols han resumit la idea proposant votar contra Rajoy o contra Zapatero. És trist això, però estrictament real. No forma part de la bondat de la democràcia, sinó de les baixes passions. Es tracta, d'altra banda, d'una convocatòria espanyola i per aquí la fal·lera per anar a Madrid amb el TAV conviu amb la sensació de cansament i de frustració que provoca la reticència contra Catalunya demostrada de tantes maneres, amb el procés de reforma de l'Estatut i amb el que publiquen cada dia els mitjans madrilenys. Per això molts catalans, en una resposta conscient i decebuda, pensen «ja s'ho faran...» i no estan pas disposats a anar a votar. És per remoure aquestes indiferències que el soroll, aquests dies, serà fort.

El Punt, 22 de febrer de 2008

La llegenda del vot útil

2008-02-26T12:54:00.001+01:00

Joaquim Manrubia
Ciutadà, Reus

Segurament, durant aquestes eleccions, els planificadors d'estratègies del PSOE demanaran el vot útil per combatre la dreta, i això és una fal·làcia tan gran, que em fa posar de mal humor. [...] I per acabar, és vergonyós veure en què han caigut els dos partits majoritaris de l'Estat, que semblen els garlaires que anaven pels mercats oferint les mercaderies i regalant moltes coses a canvi que els en compressin una.

Home, que no som ximples.

El Punt, 30 de gener 2008

* * *

Els vots i els partits

Josep Roig
Ciutadà, Reus

Felicito el senyor Joaquim Manrubia per la gran difusió del seu escrit «La llegenda del vot útil» [El Punt, 30/01/08], però lamento haver de dir que allò que ens explica és la utilització interessada per part dels partits del desig dels electors que els seus vots serveixin els seus ideals.

Per això crec convenient repetir una vegada més que el vot útil és aquell que serveix per elegir un diputat o regidor i el vot perdut és aquell que, a causa de la poca quantitat de vots del partit que el rep, no pot assolir representació. Encara que sigui poc agradable de dir-ho, els partits són una mena de camins de la democràcia que porten allà on convé als seus dirigents, ja que tant l'obertura de les llistes com la importació de normes electorals no poden canviar gairebé res, perquè els candidats són els que volen les cúpules dels partits.

El Punt, 21 de febrer 2008

Duran demana consultes populars i acabar amb les llistes tancades

2008-02-26T12:51:00.001+01:00

El candidat de CiU a les eleccions generals, Josep Antoni Duran, ha reclamat avui garantir per llei la realització de consultes ciutadanes segons les competències que tinguin els governs, tant autonòmic com estatal, i una reforma de la llei electoral que acabi amb les llistes tancades.

A la Plaça del Rei davant el Tinell, el palau dels Comtes de Barcelona, ha apostat perquè els partits "perdin pes a l'hora de designar candidats i guanyin poder, en contrapartida, els ciutadans", i s'acabi amb les llistes tancades. Ha posat com a exemple el sistema alemany, que els ciutadans emeten dos vots: un per la llista i un altre pel diputat que prefereixin. [...]

BARCELONA, 22 de febrer (EUROPA PRESS)

Fer

2008-02-26T12:49:00.002+01:00

Humorista

Avui, 25 de febrer 2008

Xavier Roig

2008-02-22T15:04:00.001+01:00

Enginyer i escriptor

S'aproximen les eleccions i han aparegut veus suggerint diverses maneres de manifestar el descontentament vers l'actuació dels partits catalans. Personalment no crec que els propers resultats electorals canviïn res. Estem davant d'un problema estructural. El sistema actual, amb tot l'entrellat que comporta (sous, interessos, privilegis, finançament, etc.) condueix indefectiblement que al capdamunt del poder polític elegit no hi hagi els millors, sinó més aviat el contrari. Mentre no canviïn les regles del joc, els individus que es presenten a les eleccions es deuran al seu partit i no pas a l'elector, i la degradació continuarà. De com reaccionar davant d'aquesta realitat hi ha opinions de tots tipus. Alguns diuen que el millor per mostrar l'enrabiada és votar en blanc. Altres propugnen l'abstenció. Voldria reflexionar-hi. [...]

En teoria, la funció de cada possible acció a l'hora d'anar a votar és clara. Però en la situació actual votar en blanc o abstenir-se més aviat semblaria una qüestió d'utilitat que no pas de principis. Què serà més eficaç per tal que els que han de reaccionar (els polítics catalans) ho facin d'una vegada? Qüestió difícil. La funció política, tan honorable en si mateixa, ha arribat al nostre país a uns nivells de prostitució difícils d'imaginar fronteres enllà. La regeneració imprescindible pot ser duta a terme pels actors actuals de manera endreçada i eficaç -la història els ho agrairia-. O bé pot ser desencadenada per qualsevol eixelebrat populista que arribi i propugni quatre bajanades. Esclar que sempre queda la pitjor alternativa: que durant uns quants decennis el país continuï davallant per aquesta decadència inconscient i tranquil·la fins que es dilueixin les seves aspiracions. Entraríem en el típic fatalisme llatinoamericà, però en versió europea (benestant i sense terrabastalls): "No cal trencar-se la closca, perquè no hi ha res a fer".

Avui, 22 de febrer 2008

Desclot

2008-02-22T15:02:00.000+01:00

Periodista

[...] Abstenir-se no serveix de res, votar en blanc una miqueta més però no gaire. I votar? De què serveix votar? "En prendrem nota", han dit, una vegada i una altra, tots els dirigents polítics catalans després de constatar un augment de l'abstenció o una pujada alarmant del vot anòmal. No n'han pres mai. [...]

Avui, 22 de febrer 2008

Antoni Mas Segura

2008-02-22T12:41:00.000+01:00

Catedràtic d'història contemporània de la Universitat de Barcelona.

[...] l'expresident Pasqual Maragall –i Heribert Barrera, expresident del Parlament– ha demanat el vot en blanc. I de motius, no en falten, atès el comportament d'alguns caps de llista.

Així, els dos principals partits espanyols han obert una subhasta per veure qui dóna més (400 euros, dentista de franc, reduccions fiscals, alça de les pensions, milers de milions d'euros per a infraestructures a Madrid i Barcelona, habitatges a preu de saldo, etc.). Reapareix de nou el «cabdillisme» envoltat amb la cel·lofana del populisme que considera l'electorat menor d'edat. Es comporten com el que reparteix bagatel·les als indis per obtenir la seva submissió (el seu vot). Tanmateix, cal reconèixer que, potser forçat per les circumstàncies i per tapar les deficiències d'una ministra tan maldestra com Magdalena Álvarez, si es compleixen totes les promeses de José Luis Rodríguez Zapatero, els ciutadans d'aquest país gaudirem uns anys d'un pòsit d'inversions de l'Estat a Catalunya fins ara desconegut. Sempre que les promeses no se les endugui el vent o el canvi de signe de l'economia.[...]

No sé si les enquestes tindran raó –o com deia el consultor polític Pierre Giacometti el dia 13 a Girona, «no em fio de les enquestes, només de les que controlo directament»– o si tot plegat és una gran tramoia per fer-nos complir amb el ritual –de profunda arrel democràtica– de dipositar el vot a les urnes. [...]

Bé, que ningú es preocupi, la ciutadania d'aquest país estarà a l'altura del seu deure democràtic. Amb tota seguretat, el desencís i el malestar d'aquests darrers mesos (apagades, rodalies, el TAV, sanitat, educació, etc.) es traduiran en vots en blanc i abstenció –si la polarització per forçar el vot útil i el vot de la por no fan estralls els darrers dies–, però la majoria d'electors votaran responsablement, perquè això no és una república bananera –ni tan sols arribem a república– on el vot es compra amb promeses destinades a no complir-se i elevades dosis de populisme. [...]

El Punt, 19 de febrer de 2008

Joan Poyano

2008-02-22T12:38:00.001+01:00

Periodista

Fa tants mesos que hi ha subhastes electorals entre cometes per la part de la demanda –enteses com a veure quin partit promet més ajudes i menys impostos per atraure els electors–, que era qüestió de temps que sortissin les subhastes de vots literalment parlant. [...]

El Punt, 19 de febrer 2008

Quim Monzó

2008-02-22T12:35:00.000+01:00

Escriptor

[...] Los partidos políticos odian iniciativas así. Siempre que aparece alguien diciendo que no se cree a ninguno se ponen muy serios y dicen que la gente es frívola y no tiene en cuenta su voluntad de servicio y el esfuerzo que les representa dedicarse a la cosa pública. Y, en cambio, la iniciativa de estos electores que venden su voto al mejor postor es una gran burla de la actitud hipócrita de la clase política. Si esos ciudadanos ponen a subasta su voto es porque los políticos han convertido las elecciones en una mera subasta: desde hace lustros y con desfachatez. Si tal político promete crear tantos centenares de miles de puestos de trabajo, tal otro iguala la oferta y, además, añade sonotones para todos los votantes con estatura inferior al metro sesenta. Si tal otro promete 400 euros a cada ciudadano, aquel otro promete una rebaja fiscal y revisiones odontológicas para todos los sordos, amén de una funda nórdica para cada familia monoparental.

La Vanguardia, 19 de febrer 2008

La insatisfacció política dels catalans es desborda

2008-02-22T11:18:00.004+01:00

El Centre d'Estudis d'Opinió mostra que ja hi ha un 63,7% de catalans insatisfets amb la situació política actual | Només un 58,9% de ciutadans es mostren disposats a participar a les eleccions del 9-M

La insatisfacció política dels catalans no para d'augmentar i una majoria cada cop més àmplia es mostra descontenta amb la situació política actual. [...]

Mar Jiménez, Avui, 22 de febrer 2008

Lluís Bou

2008-02-22T11:14:00.000+01:00

Periodista

El Parlament va viure ahir al matí una sessió d'aquelles que són tot un mostrari de la política deixatada. Amb aquella despreocupació de com a vegades ensenyen les vergonyes, tan cruament allunyada del ciutadà. Fa feredat tanta sinceritat a les portes d'una campanya electoral, que sempre és terreny propici a la ficció i al teatre. Anem malament, això ja ho sabíem, però és d'agrair que ens ho confirmin obertament, encara que tanta transparència sempre és un cop.

Avui, 21 de febrer 2008

Artur Mas

2008-02-22T11:09:00.002+01:00

President de CiU

"No es preocupin, no es preocupin gens: les cadires, els cotxes oficials i els sous els tenen assegurats."

Publicat a l'Avui, 21 de febrer 2008

Joaquim Colominas

2008-02-22T11:05:00.001+01:00

Professor de ciència política a l'URL

Limitar els mandats: a favor o en contra? Prohibir que una persona pugui ocupar indefinidament el càrrec de president d'un país, elegit i renovat democràticament, per la voluntat majoritària dels ciutadans expressada a les urnes: això és bo o és dolent? [...]

En un món ideal, en què els governants fossin persones exemplars, amb una gran autoritat moral, molt ben preparades, persones honrades, penso que no caldria imposar aquesta mesura. Però Hobbes, certament, tenia raó. Diguem-ho clar: si augmenta la simpatia per aquesta figura, és perquè la crisi de la política i el descrèdit dels polítics és evident.

Per tant, defensaria la limitació de mandats en la situació actual de crisi de la política. Defensar la mesura sí, però no amb una norma jurídica de compliment obligat, sinó com una norma no escrita, consuetudinària. Perquè, en tot cas, podem posar-nos una altra pregunta: és democràtic posar límits a la voluntat dels ciutadans?

Avui, 20 de febrer 2008

Carles Capdevila

2008-02-22T11:02:00.001+01:00

Periodista

Abans els polítics es feien fotos amb algun nen. Ara aposten, tard i malament, per subornar els pares. Llàstima que quan s'omplen la boca de promeses de futur ens recorden les greus mancances del present.

Avui, 20 de febrer 2008